L’actitud decidida i descarada dels  revoltosos que s’han apuntat a l’onada #Novullpagar complica, encara més, la vida al Govern. És difícil resignar-se tota la vida a passar per cabina, sobretot si es pren en consideració que, mentre Catalunya paga peatges, l’Estat ha fet enormes inversions en autovies gratuïtes arreu d’Espanya, algunes en llocs injustificables. Només des de la subordinació colonial més lamentable es pot acceptar aquest doble joc macabre. El mateix que ha perpetrat una absurda xarxa de línies de tren de gran velocitat mentre ajorna indefinidament la connexió entre Alacant i el continent europeu. Què ha guanyat l’Estat amb el tram suspès d’AVE entre Toledo i Albacete? Dèficit. Què perd si el port de Barcelona no es comunica com manen els mercats amb França? Ingressos. L’Estat espanyol es defineix per una lògica centrípeta suïcida, però ha entès de sempre que l’única manera que té de continuar sent és mantenir-la.

Dins aquest ordre delirant, doncs, no és estrany que algun ministre proposi que les autopistes radicals deficitàries de Madrid tornin a l’Estat. I que per compensar les empreses promotores d’aquestes infraestructures es poden allargar les concessions de l’AP7. Les crisis, amb Estat, són menys. Amb l’Estat en contra són més. La Generalitat va protestar contra aquesta nova absurditat, però ja se sap com acaben les queixes del govern de Catalunya quan l’espanyol en pot prescindir, que és gairebé sempre. La protesta desatesa genera impotència. A Catalunya se’n pot fer un aqüeducte, d’impotències trenades. De peatge, no cal dir-ho.

A partir d’aquesta última impotència, la reacció popular s’ha fet necessària. Necessària per constatar que aquesta no és una societat banyada en formol. I amb la resposta, i la solució, arriba el problema. El problema per a la Generalitat. Quan els primers usuaris valents van travessar la tanca sense pagar peatge, el portaveu del govern, Francesc Homs, va reconèixer que entenia el disgust i el gest. No podia dir una altra cosa. Aquest mateix govern demanarà gestos encara més compromesos a la societat si persisteix el menyspreu del govern de l’Estat en la dolorosa qüestió de l’espoli fiscal. Com pot ara l’executiu d’Artur Mas demanar seny als rebels si més endavant necessitarà la seva rauxa? Però alhora aquest govern, com a tal, ha de preservar la seguretat jurídica. Com pot aspirar igualment a promoure inversions a Catalunya si no respecta les que s’han fet fins ara? Com pot atraure empreses multinacionals externes si no garanteix el benefici de les internes? No pagar segons què és un acte pur de justícia, però no és legal. Entre la llei i la justícia, es mou i pateix aquest govern.