Els primers ecologistes militants que vaig conèixer conformaven una barreja peculiar de hippies de poble, professors d'universitat i mestres d'escola, joves esquerrans que no acabaven de trobar la seva classe obrera i nacionalistes arrelats al territori. Tots ells compartien l'horror pel model econòmic que havien implantat les elits locals. Un model que en molt poques dècades havia convertit el país en un autèntic femer.

També s'oposaven amb vehemència als mètodes empleats per la pagesia en el conreu de la taronja, sobretot a l'ús dels pesticides i a l'extensió de la producció a zones de secà. No era poca cosa si tenint en compte que bona part de la població a la qual volien convèncer menjava d'aquell negoci i que la majoria d'ells eren fills bé de petits propietaris, bé de collidors rasos, els uns i els altres amb mentalitats conservadores i una visió del món molt limitada.

Vist en perspectiva resultaven bastant innocus per al sistema i mai, ni de bon tros, van adquirir la musculatura política i social, posem per cas, dels seus correligionaris a Alemanya. Solien convocar de tant en tant alguns amables aplecs amb un cert aire a Woodstock. De vegades, es concentraven iradament davant la central nuclear de Cofrents, un autèntic símbol de la seva lluita sobretot després de l'accident de Txèrnobil. Feien el que podien enmig d'una ambient d'indiferència. Parlo dels que vaig conèixer i sovintejar ni que fos per pura casualitat.

El cas és que tenien raó en tot. Fet i fet, molt abans que arribessin les cimeres internacionals per a salvar el planeta, que les televisions parlaren de la destrucció de la capa d'ozó i començaren a difondre imatges del desgel dels pols, el desastre climàtic ja era una realitat ben palpable entre nosaltres. Els hiverns es van tornar càlids, la vida animal va desaparèixer dels termes, els aiguats es van fer més seguits i intensos, el Xúquer es va convertir en un malalt terminal.

I tot això, mentre el carota de Rajoy se'n fotia del canvi climàtic a compte de les opinions del seu cosí de la Universitat de Sevilla; mentre el seu partit s'entestava en un Pla Hidrològic Nacional concebut per a enriquir la seva clientela de latifundistes castellans i constructors; mentre a tota Espanya es promovia la depredació econòmica del territori que havia d'acabar destruint la fràgil economia de territoris com el del País Valencià.

La situació sembla que és dramàtica. Ho diu tothom i fins i tot els líders del PP s'apunten oportunament i cínica a la croada per salvar el planeta. Bo, ho diu tothom menys els cavernícoles de costum. Així, per exemple, per als de Vox això del canvi climàtic és una estafa, una presa de pèl. Al capdavall, tot el que està passant és ben normal, conseqüència en darrer terme de l'activitat solar i en cap cas de l'acció de l'home. Poden dir el que vulguin.

La veritat és que ningú no sap com evolucionarà tot això. Com sigui, la perspectiva d'una catàstrofe planetària convenientment publicitada pels excitats mitjans de comunicació com per la factoria de Hollywood, ja s'ha instal·lat en la mentalitat de no pocs ciutadans, de sectors de l'ecologisme s'han radicalitzat. Sense anar més lluny, a França, el castigat sector de la pagesia s'ha d'enfrontar també als atacs indiscriminats d'ecologistes radicals, de grups extremistes de vegans i d'antiespecistes, un grup aquest darrer que nega la inferioritat dels animals respecte de les persones oposant-se a la seva explotació.

La crítica als modes convencionals de producció agrícola i ramadera té el seu propi terme, l'agri-bashing. Ecoterrorisme, ecofeixisme, són també alguns dels nous termes usats per a definir les reaccions més extremades davant de l'emergència climàtica. I enmig d'aquest panorama encara podríem parlar dels riscos d'un mortífer virus de laboratori sense control, del perill de la guerra nuclear, o de què algun més imbècil que els seus antecessors arribi al poder en la Moncloa.

Ironies a banda, la situació, certament, és d'una complexitat tan enorme i les solucions de tan difícil aplicació que resulta quasi impossible no quedar paralitzat per la por a l'apocalipsi o bé deixar-se dur per la doctrina del carpe diem entregant-se amb fruïció als plaers més elementals. Personalment, crec que optaré per la segona opció.