Tinc la impressió que aquesta columna que escriuré ara ja l'he escrita altres vegades i que encara l'escriuré molts altres cops. Que en el fons sempre escriuria la mateixa columna i que si no ho faig és perquè em reprimeixo. Un col·lega em diu que hem d'escriure opinió des de la ràbia. Jo no hi estic d'acord. Potser sí que ho hem de fer des de la indignació, però mai amb les emocions, que són facilones i incendiàries. Els arguments són tot el que tenim. A mi m'indigna que els escriptors en català siguem uns desconeguts en el nostre propi país, que encara es digui que no hi ha bones novel·les escrites en català, que perduri la idea que les traduccions estan mal fetes, que ens haguem de conformar a fer la ronda per comarques, com si estiguéssim condemnats a segona divisió.

M'entristeix treure un llibre de l'Eduard Márquez en un curs d'escriptura -és a dir, entre un públic captiu- i que ningú no el conegui, o haver de fer una llista de col·legues per a un amic que escriu en castellà (per tant, amant de la literatura) i que tots els noms li vinguin de nou. Qui són Jordi Lara, Muriel Villanueva, Núria Perpinyà (per dir-ne tres)?

Aquests dies se celebra la Setmana del Llibre en Català i és una bona ocasió per treure el nas i veure què s'hi cou. No estic venent el peix ni pretenc fer negoci. Seria una llàstima que la Setmana també derivés en el Sant Jordi patètic dels nostres temps, una diada dels més venuts i els menys llegits. Estic parlant de reconèixer les persones que creen universos en la nostra llengua, que la forcen, que s'hi despullen i que aconsegueixen construir una literatura perquè se senten hereus d'un llegat. I ho fan amb tota una xarxa construïda, que no ha quedat interrompuda ni en els pitjors moments de la nostra Història, una xarxa de filòlegs, d'editors, de llibreters... entre tots i malgrat tot.

I en aquest malgrat tot no s'hi amaga un enemic exterior que no ens deixa medrar. No. S'hi amaga un desinterès general, un passar de tot, com si la nostra llengua no fos bona per fer art, quan sempre se n'ha fet, i vinga tancar revistes literàries i vinga reduir pàgines dels diaris dedicades a la literatura i vinga tancar programes de tele i vinga barrejar firaires amb escriptors de debò, com si fos el mateix fer-se una selfie que mostrar les pròpies entranyes a cada mot. No fotem. Com ens explicarem al món si no és a través de la literatura? Perquè aquesta es conegui a fora ens hauríem de valorar a dins. La gràcia és que és fàcil. Només cal llegir.