"Construir per decidir i no esperar decidir per construir". És la filosofia sobre la qual Xavier Domènech va edificar l'espai dels comuns fa dos anys. Ell no només representava l'arquitecte d'un espai sinó que, durant la seva etapa com a dirigent de Catalunya en Comú, va promoure una tesi pròpia d'època sobre cap a on creia que calia anar per superar els dos blocs confrontats en l'eix nacional. Probablement, va topar amb la incomprensió de bona part de la societat catalana i espanyola, també per una part del seu propi partit -cromàtic i avesat a les pugnes internes- i segurament amb certa dosi d'utopia, com qualsevol de les propostes que els actors polítics fan quan se'ls pregunta per la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya.

Construir pacte i no esperar pactar per construir. Amb aquesta premissa, el 27 de novembre del 2017, un mes després del xoc de trens de la DUI i el 155 i a les portes de les eleccions imposades pel govern de Mariano Rajoy, Domènech va solemnitzar la seva aposta per encarrilar un moment d'alta convulsió política amb presos i exiliats. S'emocionava a les manifestacions per demanar-ne la llibertat i, en paral·lel, esbossava un camí que pocs van atendre en aquell moment. Llei de claredat i gran acord de país. Cap altre partit va recollir el guant. A les eleccions del 21-D va obtenir 8 diputats mentre que Ciutadans s'imposava per primera vegada en unes eleccions catalanes i l'independentisme tornava a sumar majoria.

Però el croquis de la via Domènech estava fet. Després van venir quatre eleccions i un judici. I mentre l'espai dels comuns començava a tensar-se per les discrepàncies internes i el discurs farcit d'equilibris anava en detriment, precisament, de la claredat, ja hi havia qui deia que el gran risc que corrien els comuns és que la via Domènech l'acabés patrimonialitzant algú amb més força i més cohesionat. El pronòstic s'ha complert i ha estat el president del Parlament, Roger Torrent, qui aquest dijous ha aterrat a Madrid amb la via de l'exlíder dels comuns sota el braç. Abocada a gestionar una resolució al conflicte a llarg termini i com a força que està consolidant la seva hegemonia a Catalunya, ERC necessita articular un projecte per gestionar el mentrestant.

El pacte de claredat encaixa en aquest perfil d'independentisme pragmàtic i dialogant que impulsa la formació d'Oriol Junqueras. Permet dotar de contingut una taula de negociació sense que, com ha verbalitzat Torrent, hi hagi "canvis immediats", però sí almenys un horitzó per sortir del bloqueig. La proposta té riscos. La primera: que Junts per Catalunya ha rebutjat sempre aquesta proposta quan els comuns l'han posada sobre la taula de Quim Torra i que això implica l'oposició d'una part de l'independentisme. La segona: que el govern de Pedro Sánchez està enrocat en el seu "no és no". Però probablement serà quan es tanqui el cicle electoral català, és a dir, quan se celebrin les eleccions al Parlament i quedi clar qui és l'interlocutor de la Generalitat i amb quina estratègia, quan el PSOE no podrà esquivar més una taula de diàleg.

La dinàmica fratricida d'assenyalar l'altre com el "traïdor" és una de les grans lloses d'un independentisme desorientat, colpejat per l'emotivitat i la duresa dels empresonaments i de l'exili, i amb un buit a l'hora de saber com afrontar la sentència del Tribunal Suprem. L'equilibri entre la necessària mobilització en contra les condemnes i la gestió intel·ligent de la situació, que passarà necessàriament per aïllar-ne l'emotivitat, serà determinant per obrir vies que permetin avançar. I avançar passarà per un govern espanyol que no cometi la negligència de seguir esquivant el conflicte i, en paral·lel, per un sobiranisme que té el repte de muscular-se i de compactar-se. Potser aleshores, només potser, la via Domènech començarà a trobar comprensió.