La setmana que deixem enrere ha completat el viacrucis que van suposar les eleccions municipals per als partits independentistes. La pèrdua conjunta de vots, especialment sagnant per a ERC -el factor Xavier Trias va maquillar la patacada de Junts-, es va completar amb el retrocés institucional als principals ajuntaments del país, amb l'única excepció del de Girona, on sí que es va consumar el front sobiranista. I dijous es va materialitzar l'acord ampli que ha atorgat al PSC la presidència de la Diputació de Barcelona -la que gestiona el pressupost més suculent dels ens provincials, uns 1.200 milions d'euros-, en el qual han participat comuns, Tot per Terrassa i dos alcaldes díscols que s'havien presentat en coalició amb Junts. El paisatge posterior als comicis locals es podria presentar com el preludi d'un canvi de cicle en termes d'acumulació de poder independentista.

El segon test, gairebé immediat, serà el de les eleccions espanyoles de diumenge que ve. Mentre al conjunt de l'Estat pren cos un ascens de càlcul encara per determinar, a Catalunya s'espera un triomf ampli del socialisme que situa en segon terme la pugna entre Junts i ERC per liderar el vot independentista. Més enllà de si es produeix el sorpasso als republicans, les urnes poden certificar una altra reculada del suport electoral a les forces sobiranistes, condicionades també per l'abast de les crides a l'abstenció que es formulen des dels marges del moviment. I un segon mal resultat tan consecutiu instal·laria la sensació que els partits han de passar pel divan, amb la legislatura catalana a mig fer i les majories parlamentàries per teixir. 

Superat l'equador de la campanya, s'ha certificat que la pugna eterna entre les dues principals formacions independentistes encara és un argument electoral que aspira a obtenir rèdits. Hi ha jugat ERC quan ha recalcat que Junts "no és de fiar" -sintagma repetit arran de l'episodi de la Diputació-, que persegueix fer evident que l'adversari és un magma incontrolable per la polaritat de les ànimes que conviuen al partit. I encara s'hi ha abonat més Junts quan en l'eix del relat hi ha falcat que els republicans han prestat el seu vot al PSOE durant tot el mandat "a canvi de res", un missatge que apel·la tant al votant que dubta com al potencial abstencionista, que gravita en major mesura a l'òrbita de les sigles liderades per Jordi Turull i Laura Borràs. 

Amb el perill d'un pastís de vots empetitit i amb quotes de poder local que fa quatre anys eren majors, ERC i Junts entren en una etapa de càlcul. La qüestió és a quina reflexió els condueix el nou decorat, més inhòspit. A l'Estat es mastega un canvi de cicle que, en funció de les majories que s'articulin, pot posar en dubte preceptes constitucionals i drets adquirits. El solfeig que es practica al País Valencià des del pacte PP-Vox, terriblement lesiu també per a la llengua catalana, sonarà a Madrid si al Congrés la dreta no en té prou sola i ha de sumar amb l'extrema dreta. 
     
L'escenari bel·ligerant posterior al 23-J pot fer possible una paradoxa a Catalunya: quan més allunyats i esllanguits estan els partits que van fer possible el procés, més incentius tenen per tornar-se a entendre. Pere Aragonès necessita suports al Parlament per estirar la legislatura i discutir l'alternativa de Salvador Illa, i Junts haurà de perseguir, en algun moment, un aixopluc institucional. No descartin res. L'enemistat és íntima i la batalla, minvant, però la política catalana dona per molts girs de guió.