Del procés podran dir-se'n moltes coses, però no pas que sigui avorrit, per més que hi hagi moments que cansi una cosa de no dir. La setmana ens ha dut de tot i força, com tenien les cases bones d'abans. I la sensació de desgavell i improvisació permanent han provocat, sobretot després de dilluns, incomprensió, ràbia, tristor, impotència, vergonya, desconcert i mitja dotzena de substantius diferents de la mateixa família, tirant curt.

L'Estat continua el seu camí de repressió judicial, administrativa i política, per més que ara, per conveniències de la política governamental espanyola, adopti, ja veurem durant quant de temps, un altre format menys bel·ligerant. Al seu torn, Cs continua amb unes pràctiques desestabilitzadores i provocadores, conscientment planificades, de deteriorament de les institucions, amb gestos, escridassades i insults que, a aquells que hem llegit una mica d'història d'Europa, ens traslladen al Berlín i a la Roma dels anys trenta. Crec que, més clar, no ho puc dir. A més, en el nostre cas, el no ús programat de la llengua catalana -discriminatori, menyspreador, colonial- és indicatiu del futur que ens espera si un dia el seu model d'estat arribés a triomfar. Déu no ho vulgui, agnòstic com sóc.

Pel que fa a les diverses variants del que hem convingut a anomenar "independentisme", el panorama és depriment i, a cops, patètic i totalment desmobilitzador, ja que genera més confusió, desorientació i frustració que no pas claredat, entusiasme i il·lusió. Hi ha moments que sembla que això sigui un campi qui pugui absolut i, aquells que van qualificar els dos governs d'esquerres com a Dragon Khan, ara farien curt si titllaven aquest govern de Red Force, l'atracció de Ferrari que, en tres segons, supera fins a quatre cops la força de la gravetat, amb una arrencada de fórmula 1. No es pot negar que passem de l'eufòria a la derrota a una velocitat extraordinària.

Els dos partits de govern són, francament, molt valents. Vull dir que ho són cadascun d'ells pel que fa a l'altre, amb una gran capacitat de dur-lo fins a límits insospitats d'hostilitat, si bé no sempre de manera oberta. Llàstima, tanmateix, que aquesta gosadia, aquest coratge, aquesta valentia no hagi trobat, fins ara, la manera de manifestar-se, públicament, amb una força idèntica davant l'Estat i totes i cadascuna de les seves institucions, dels seus agents i de les seves lleis. Té raó una bona amiga quan assegura que, en una guerra, el pitjor que et pot passar és que t'equivoquis d'enemic i llencis la teva artilleria contra els companys de trinxera, en lloc de fer-ho en contra dels que tens davant i que t'ataquen per terra, mar, aire i clavegueres.

Sorprèn que el president Torra, d'acord amb el seu perfil personal, no ho hagi engegat encara tot a dida amb la consigna patriòtica de "l'últim que apagui el llum" i se n'hagi tornat a llegir llibres i a fer d'editor, atès el panorama imperant. Les desavinences constants entre socis de govern que no es poden sofrir, les batusses permanents entre sigles, les tàctiques purament electoralistes, deixen al descobert l'absència d'una veritable estratègia nacional, suprapartidista, doncs, compartida per tot l'independentisme polític, social i cívic.

És una bona cosa que es prioritzi que la Generalitat disposi de pressupostos propis i actualitzats, els quals, un cop aprovats, obriran la porta a la convocatòria de noves eleccions al Parlament de Catalunya. Però, aquesta circumstància no té, per ella mateixa, cap efecte miraculós si hi anem amb els mateixos dèficits d'ara, que estan fent insuportables alguns elements de la nostra quotidianitat política i sense propòsit d'esmena.

Cal, d'una vegada, que s'acabin els sermons a la parròquia i arribi un missatge clar i valent a la ciutadania, dient-li que la independència continua sent el motiu pel qual tenim gent a la presó i a l'exili, ferits, mutilats i persones objecte de represàlia judicial. I una estratègia compartida, lluny del "tants caps, tants barrets" actual, que ens treu operativitat, eficàcia i credibilitat, tant a Catalunya, com a Espanya, com arreu del món. Recuperar rigor, seriositat i claredat expositiva són elements essencials per assolir el resultat final i deixar enrere la improvisació, l'amateurisme i la ingenuïtat.

Volem construir un estat nou i això hem de fer-ho amb Espanya en contra i nosaltres contra el seu estat. No és un joc de criatures. I necessitem lideratges més nacionals que de sigles i l'explicació clara del camí a seguir per arribar a bon port, remant tots en la mateixa direcció. Si no és així, si no hi anem amb deures fets i propòsit d'esmena, unes noves eleccions poden acabar no resolent res i, el que és pitjor, augmentat encara més el desori, la frustració i aquella sensació tan derrotista que el nostre objectiu és impossible. Es fa llarg, esperar.