Vox ha passat en pocs mesos de ser una hipòtesi a emergir com a factor decisiu per formar majories en una institució com el Parlament andalús i, tot això, enmig de l'escàndol que provoquen en àmplies capes socials el caràcter de moltes de les seves propostes. Després d'uns dies de negociacions teatrals, el pacte entre les tres dretes -PP, Ciutadans i Vox- per governar Andalusia ja és un fet.

S'ha repetit que el discurs cada cop més reaccionari de la dreta espanyola ha tingut com a efecte blanquejar l'extrema dreta que ara representa Vox. Legitimar, d'alguna manera, una alternativa extremista. Això és cert, ha donat oxigen a les seves consignes i, finalment, ha facilitat que hagi entrat a les institucions. En el cas d'Andalusia, de manera decisiva. Però el perill de Vox no és tant que pugui imposar el seu programa, cosa que ni els de Santiago Abascal es creuen, sinó que pugui contribuir a fer-ne triomfar un altre només una mica més suau.

Vox ha aconseguit fins ara fixar l'atenció mediàtica en tots els seus moviments i propostes, en una estratègia que no sembla molt diferent a la que ha donat tant d'èxit a la campanya de Donald Trump als Estats Units. Possiblement, la comunicació entre l'exassessor de Trump, Steve Bannon, i el partit de Santiago Abascal sigui molt més fluïda del que ja s'entreveia. El lingüista Noam Chomsky s'ha referit a "la irrellevància dels fets" com un factor determinant per entendre el que està passant. El que importa no és la serietat dels arguments o la seva certesa, sinó ser en el centre dels focus. En aquest sentit, Vox ho ha assolit amb escreix.

Però el soroll que generen les vindicacions de Vox, per estrambòtiques que siguin, poden tenir una altra funció: blanquejar el programa real, no pas fake, de la cúpula de PP i Ciutadans (Cs), que tot i la seva radicalitat i extremisme en molts aspectes, pot aparèixer finalment com una mena de posició "moderada" i "centrada" entre l'esquerra i l'independentisme, d'una banda, i Vox per l'altra. L'episodi del document del partit d'Abascal de dimecres, amb 19 mesures i rebutjat pel PP immediatament, va ser una xarlotada.

Ni es canviarà el Dia d'Andalusia ni s'expulsaran 52.000 immigrants. Si l'aritmètica que s'ha produït al sud es reproduís en unes eleccions al Congrés, tampoc es dissoldrien les autonomies -una proposta que afectaria de ple un PP que governa en moltes comunitats- però sí que Pablo Casado i Albert Rivera podrien tenir el camp obert per engegar un programa regressiu en tots els àmbits, del qual Catalunya en seria una de les primeres víctimes.

Darrere del caràcter provocatiu de Vox pot amagar-se una astúcia política de més alta volada, potser no inspirada per la direcció d'Abascal, com és la possibilitat de coronar el projecte que l'Aznar de la majoria absoluta va acaronar: reescriure els pactes de la Transició per eliminar-ne els capítols, potser pocs, potser insuficients des d'una posició progressista, en què els poders tradicionals van haver d'admetre concessions a les forces antifranquistes. Darrere de les apel·lacions folklòriques de Vox a la Reconquesta, pot bategar l'ambició, més realista, de reconquerir el que el 1978 l'Espanya de sempre va haver de cedir als seus enemics històrics.