O s'aïlla Vox, o els partits que li fan el joc acabaran atrapats en la perversa xarxa de discursos masclistes, xenòfobs i ultraespanyolistes de la qual s'alimenta l'extrema dreta. Val la pena recordar-ho tenint present que d'aquí cinc dies s'ha de constituir la mesa del Congrés. Aquesta setmana ha estat paradigmàtica de què implica posar la catifa vermella a qui nega que 1.028 dones han estat assassinades per les seves parelles o exparelles pel fet de ser dones des de l'any 2003, any en què es van començar a comptabilitzar les víctimes de violència masclista. Encara n'hi ha moltes, però, que es queden fora de les estadístiques.

Qui pretengui tapar que aquesta brutalitat existeix amb la mesquina finalitat de tenir poder, mereix ser desemmascarat i combatut desmuntant cadascun dels seus arguments perquè la ciutadania li acabi passant per sobre com una piconadora a les urnes. La violència masclista no és un fatalisme, existeix per culpa d'una desigualtat profundament arrelada en cadascun dels porus de la nostra societat i dels privilegis històrics de l'home sobre la dona. Cal dir-ho alt i clar. 

De fet, Vox i l'extrema dreta s'alimenten de tots i cadascun d'aquells discursos que durant massa temps els partits tradicionals han deixat vacants. S'engreixa de dècades sense prou polítiques d'igualtat i de falta de recursos per erradicar les violències contra les dones. S'engreixa de la falta d'una política d'immigració que pivoti en l'humanisme en comptes de fer-ho en termes de seguretat i economia. S'engreixa de la deixadesa de l'esquerra espanyola a l'hora de fer pedagogia que Espanya és un estat plurinacional amb tot el que hauria d'implicar.

Masclisme, racisme i catalanofòbia són tres puntals sobre els quals s'ha edificat Vox. Els 52 diputats al Congrés no són fruit de la casualitat, sinó de la falta de resposta de partits que ara constataran diàriament les conseqüències de no haver liderat polítiques valentes -mal endèmic de la socialdemocràcia arreu d'Europa- i que ara tenen el deure de no sucumbir al xantatge polític al qual seran sotmesos. És el modus operandi de l'extrema dreta: cridar molt fort, amb grans campanyes basades en falses premisses que sacsegen les vulnerabilitats socials, i aprofitant l'altaveu d'uns mitjans de comunicació esclaus de la indústria del click i els audímetres.

El periodisme té aquí una missió cabdal d'informar amb responsabilitat i evitant ser corretja de transmissió de missatges basats en falsedats. També esquivant que les grans performances eclipsin els debats i les problemàtiques de fons. Que no sigui fàcil no vol dir que no sigui imprescindible. En la construcció de l'opinió pública col·lectiva, la informació honesta hi juga un paper determinant. 

Que PP i Ciutadans hagin lligat el seu destí a l'aliança amb Vox per retenir poder a Madrid o Andalusia no és innocu, sinó que té conseqüències alarmants. Que aquest 25-N hagin estat impossibles les declaracions institucionals contra la violència masclista al Congrés dels Diputats o a l'Assemblea i l'Ajuntament de Madrid és només el preàmbul del que pot venir, també quan tinguin presència al Parlament de Catalunya. En un context de regressió de drets i llibertats en totes les esferes, un dels grans triomfs del partit de Santiago Abascal ha estat penetrar en l'epicentre de l'agenda de la política espanyola.

El futur govern de PSOE i Podem tenen davant el repte de liderar la construcció d'un mur perquè no se sotmetin més al dictat de la ultradreta pilars socials que haurien d'estar per sobre del vot. La responsabilitat és compartida per a tots els actors que aspiren a una democràcia més justa i igualitària. Actuar des de la miopia, la condescendència o la covardia només deixa com a alternativa ser esclaus de Vox.