Escopir a terra

08 de gener de 2012
Sentia l’altre matí per ràdio i en la veu d’un tertulià habitual la següent disjuntiva: Catalunya només pot encaixar en Espanya tot diluint-se (fent-se espanyola) o marxar. De fet, el tertulià incorporava una tercera opció, frustrada i frustrant, que és la de canviar Espanya perquè l’encaix sigui confortable, però aquesta insistència estèril és el mateix que la primera alternativa. Espanya no canviarà –i menys per iniciativa catalana, que els catalans no són prou forts-però Catalunya sí: Catalunya no pot resistir la pressió del mercat espanyol sobre l’imaginari massificat ni pot aguantar la pressió política sobre les institucions i les estructures.

De manera que tenim dues Catalunyes: la que vol marxar perquè troba que val la pena continuar sent el que som i la que vol quedar-se a Espanya perquè ser espanyol li sembla prou bé. L’una vota català, l’altra vota espanyol. I, al davant de cadascuna, un dels dos partits majoritaris. Aquest esquema, que presento simplificat a l’extrem, té un problema gros: que qui està davant del vot català no s’acaba d’adonar que la seva obligació moral és treure Catalunya d’Espanya. És clar, si les dues Catalunyes opten per quedar-se dins d’Espanya, tururut.

Ho dic perquè l’opció espanyola labora de valent per tornar a posar dreta la seva nau. Chacón que se’n va a Almeria a reivindicar arrels i futur, mentre Espanya es blinda combinant el mercat únic –i pressupost tutelat- de Rajoy amb el discurs únic de Rubalcaba, per no assenyalar Rosa Díez que fa anys que parlar de recentralitzar-ho tot i visca Espanya. De l’autonomia no en quedaran sinó escorrialles, però el que és pitjor, també ens deixaran engrunes de país. Ho desmuntaran tot, començant per les bases econòmiques, amb el sistema d’ara t’escanyo ara et legislo.

I la Catalunya que vota català darrera amb el flabiol. Si torno a sentir un convergent dir que la independència divideix aquesta Catalunya que és dual des de fa dècades, us juro que allà mateix escupo a terra. Per no faltar.