Durant uns anys vaig pensar que els aspectes frívols de la política: les anàlisis simples, les propostes fàcils i les actituds barroeres s'havien instal·lat al meu entorn europeu, però, des de la matinada de dimecres, la meva preocupació s'ha ampliat i, sobretot, s'ha americanitzat.

Existeix una moda en l'activitat política que consisteix en un llenguatge on s'intercalen expressions insolents, a vegades algunes paraulotes i renecs i sembla que això els faci més trencadors, més modernets. La modernitat és una reflexió i proposta que trenca amb la inèrcia però respecta els llegats positius, per contra, els modernets han d'estripar un passat que no respecten, que no coneixen. Ells s'expressen com si la llum que ho il·lumina tot s'hagués encès just quan ells es van enfilar en el primer escenari, van parlar des del primer faristol i van asseure's en la primera cadira de representació política.

Mai com ara, és important trobar solucions als greus problemes que ens presenta el món que mai havia estat tan complex, migracions, canvi climàtic, globalització, corporacions econòmiques que fugen del control dels Estats, conflictes bèl·lics, vulneració dels drets humans, càstig electoral als valors solidaris, dificultats per les unions de responsabilitat mútua...; i mai com ara, la política es vol reduir a qüestions binàries, nou i vell, modern i antic, legitimitat i legalitat, casta i virginitat.

Semblava una malaltia passatgera fins que a la matinada del dimecres 9 de novembre Donald Trump es convertia en el 45é president dels Estats Units d'Amèrica. Un adinerat especulador i defraudador s'havia presentat dalt dels escenaris com el que acabaria amb la casta i l'establishment, un misogin es presentava com la garantia de major justícia social, un multimilionari que viu en un tríplex de Manhattan prometia als que tenen poc que els miserables que tenen menys no els atraparien perquè el govern federal els faria la traveta, un bel·licista els prometia un món més segur.

La realitat és injusta, a vegades molt injusta, però determinats líders polítics no pretenen mobilitzar a la ciutadania organitzant estructures dinàmiques capaces de fer propostes i de portar a la pràctica reformes profundes que resolguin algunes de les injustícies; només pretenen generar indignació i ràbia, i magnetitzar a favor seu aquestes reaccions tant humanes com estèrils.

Aquests vots americans, britànics, austríacs, espanyols o francesos no són vots ignorants ,són vots decebuts que busquen canalitzar la seva força cap a qui els proposi una manera de seguir prosperant i no de retrocedir. Si volem que s'entengui el retrocés, si volem que el concepte de prosperitat torni a ser col·lectiu, socialitzat, haurem de parlar molt més clar i demostrar amb fets l'engany de les paraules inflades i buides dels Trump(s).

Hillary Diane Rodham Clinton ha acceptat la derrota amb un respecte impecable al sistema electoral que s'han dotat. Una manera impecablement democràtica perquè quan has acceptat unes normes no les pots fer culpable dels teus mals resultats. Aquesta escrupolositat democràtica no li ha permès dir-nos que havia estat la dona més votada de la història dels Estats Units amb 59,35 milions de vots, quan Trump n'havia obtingut només 59,17 milions. Ha trencat el sostre de vidre i malgrat això no serà presidenta, el rival que més l'ha insultat personalment i políticament s'instal·larà a la casa Banca i ella demana mentalitat oberta per jutjar-lo.

Però abans de marxar encara ens ha deixat una altra lliçó d'escrupolositat democràtica, en el seu discurs d'acceptació de la victòria de Trump, li deia a tot el món: "És hora de treballar pel futur no deixant mai de lluitar pel que considerem just". Passarà a la història com una perdedora, però a mi no m'ho sembla.