Quan el procés català està més aturat que mai des de l’Onze de Setembre passat, va el senyor fiscal general de l’Estat i li dóna un cop de mà. En teoria ell actua en la direcció contrària, però el seu efecte és balsàmic per al sobiranisme. Bada boca el fiscal general de Catalunya, i li obren un expedient. Però ho fan ara, i no les reiterades ocasions anteriors en què el senyor Martín Rodríguez Sol s’ha pronunciat sobre temes diversos davant els mitjans. I per què ara, doncs? Per fer una cosa tan estranya com defensar la legitimitat que els ciutadans de Catalunya aspirin a celebrar una consulta sobre la independència sempre i quan es respecti la legalitat. Això ofèn el poder espanyol. Allò que a Catalunya i arreu del món occidental és elemental en democràcia. I coses d’aquestes són les que refermen el més escèptic i desmotivat en la necessitat de passar pàgina d’aquesta relació tan nociva que sotmet Catalunya a aquesta Espanya.

El president Mas va sortir tocat de les eleccions del 25N. Madrid es va créixer en veure el daltabaix convergent, malgrat que la majoria sobiranista al Parlament és a dia d’avui aclaparadora. Però ells entenen només d’un llenguatge: el blanc o el negre, amb mi o contra mi, els teus i els meus, la caricatura. Sobretot a Madrid entenen d’això: del poder testosterònic de l’amenaça de violència. Pim-pam. O és meva o no serà de ningú. O m’estima submisament o ja creurà a cops. I així els va. I així ens va. Així no pinta res Espanya en el mapa internacional, fora de les quatre parets de casa seva, on se sent poderosa. I així ens va, a Catalunya, on fins fa no gaire empassàvem a l’espera d’una carícia que enmig dels cops obrís la porta a un bri d’esperança. “Ja canviaran. En el fons són bons i som nosaltres que no ens sabem explicar”. El catalanisme ha caigut en aquest pensament grotesc ben bé de punta a punta. Però pinta que això s’ha acabat.

L’opció clara de CiU pel dret a decidir, el seu pacte amb Esquerra i l’aposta del president Mas per l’estat propi per a Catalunya han descol·locat del tot una Espanya que només entén la diferència com a desafiament i aquest com a declaració de guerra. S’han crispat (més de l’habitual) i d’ells en diuen molt, decisions com la d’obrir expedient a un alt funcionari seu per parlar simplement de la possibilitat que els catalans aspirin a una consulta sobre el seu futur. Celebrem-ho. Els seus nervis (que els fa quedar en evidència), la seva violència (que els resta força) i la seva obscenitat democràtica (que els mostra aquí i al món tal com són) estan esdevenint part important de la força que legitima el procés català. En són justificació i impuls, ara que la corrupció i la crisi econòmica més el tenien emboirat.