La cosa ja ve de lluny. El català Enric Pla i Deniel, bisbe de Salamanca el 1936, fou el primer a emprar el terme Cruzada i posà a disposició dels dirigents sollevats tots els edificis i objectes que li van ser sol·licitats. Va convertir, doncs, el cop d'estat militar en una guerra santa. Un altre català, Isidre Gomà, cardenal primat de Toledo, va redactar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol en suport al cop d'estat franquista, datada l’1 de juliol de 1937, amb les excepcions de cinc bisbes, tres dels quals de diòcesis dels Països Catalans: el cambrilenc F. Vidal i Barraquer (Tarragona), l’eivissenc Joan Torres i Ribas (Menorca) i el basc F.J. d'Irastorza Loinaz (Oriola). La carta legitimava plenament el règim franquista davant l’opinió pública internacional, objectiu que es veia reforçat amb les imatges dels prelats espanyols fent la típica salutació feixista, amb el braç alçat i la mà dreta estesa endavant, figurant al costat dels jerarques militars i civils del nou règim, mentre el dictador i la dona entraven sota tàlem als temples.
 
El lligam que feia indestriable franquisme i catolicisme, amb un lema que ho sintetitzava, “por el imperio hacia Dios”, va tenir la necessària cobertura ideològica i propagandística en textos com ara Catecismo Patriótico Español (1939), del bisbe Albino González Menéndez-Reigada, text obligatori a les escoles d’ençà de l’1 de març de 1939 i durant la dècada dels quaranta, en el Catecismo de Cristo Rey (1951) del sacerdot Alejandro Moreno García i, fins i tot, en les reedicions de textos de segles abans, com els catecismes dels jesuïtes Jerónimo de Ripalda, i del padre Gaspar Astete, apareguts el 1591 i el 1599, respectivament. El 1937, el jesuïta navarrès Cándido Arbeloa Baramendia a Sábados Populares dedicados a Maria escrivia que algun oficial franquista, per obtenir més precisió amb el seu canó quan apuntava l’enemic republicà, sempre en fregava prèviament les bales amb una medalla, preludiant així la devoció a l’escapulari de la mare de Déu del Carme que, en aquells anys, es va estendre com la pólvora.
 
I superant amb escreix el paroxisme hispano-catòlic, la defensa de la presència real del cos de Crist a l’hòstia consagrada es feia no sols per motius religiosos, sinó també perquè aquesta era una convicció “muy española”, com assegurava l’obra Preparación popular al cumplimiento pascual (Madrid, 1952). El mateix general Franco pelegrinà personalment fins a Santiago de Compostela, com a bon catòlic i millor espanyol. Tot aquest univers simbòlic i ideològic, claustrofòbic i autàrquic, tingué el seu punt culminant en el Congrés Eucarístic Internacional, celebrat a Barcelona el 1952, i, l’any següent, amb el concordat entre el Vaticà i Espanya, els signants del qual ho feren, ambdós, “en nom de la santíssima Trinitat”. El mateix 1953, el Vaticà, mitjançant un breu pontifici, concedia al dictador la distinció de l’Orde Suprem de Crist. És en aquell context que Franco afirmà que la fe catòlica era “la piedra básica de nuestra nacionalidad”, excloent de la condició d’espanyols, doncs, tots els ciutadans practicants d’altres confessions religioses, agnòstics o ateus.
 
En aquest aiguabarreig hispano-catòlic, on la identitat espanyola es feia indestriable de la confessionalitat del nou Estat, el patrioterisme més primari tenia també una expressió formal catòlica. I mots com espanyol i catòlic es convertien pràcticament en sinònims, de manera que Espanya es presentava com a sentinella d’occident, enfront de tota dissidència de l’ortodòxia tradicional catòlica davant del comunisme, la maçoneria, el judaisme, etc. L’abril de  1946, Franco escrigué a l’arquebisbe de Saragossa, l’alcoià Rigobert Domènech i Valls, i li remarcà que Espanya era "el único Estado verdaderamente católico que hoy existe", apreciació, per cert, que no deixava en gaire bon lloc el Vaticà. El franquisme es vestí amb l’armadura de protector de la fe catòlica i guàrdia dels seus interessos, eximí els seus representants de pagar impostos pels béns eclesiàstics, abolí el divorci aprovat per les corts republicanes el 1932, imposà inicialment l’obligatorietat de contreure matrimoni per l’Església catòlica amb el mateix entusiasme amb què suprimí la Generalitat, el Parlament i l’Estatut de Catalunya i en feu afusellar el president Companys. La utilització nacionalista espanyola del catolicisme ja va ser advertida i denunciada pel cardenal Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943) el qual, trobant-se a l’exili el 1940, s’entrevistà amb Pius XII i li manifestà que "fa pena com els bisbes es presten a fer una religió patriòtica a base de misses de campanya, tedèums, etc. Els pelegrinatges al Pilar, tan de moda, més que no pas formar el poble en la veritable pietat, tendeixen a fer ambient d’hispanitat".
 
La victòria del règim militar instaurat pel general colpista va ser, alhora, la victòria de l’Església catòlica. La compenetració entre la jerarquia catòlica i el règim franquista va ser total, amb excepcions ja conegudes de destacats clergues catalans i bascos, com Vidal i Barraquer, mort a l’exili, el canonge tarragoní exiliat Josep Maria Llorens, autor de L’església contra la República espanyola, amb el pseudònim Joan Comas, o el cosí del socialista catalanista Gabriel Alomar, mossèn Jeroni Alomar Poquet, afusellat pels militars colpistes a Mallorca, el 1938, de qui es deia que havia amagat republicans mallorquins i facilitat el seu trasllat a Menorca o Barcelona. El 1972, el llavors vicepresident Luis Carrero Blanco, catòlic de missa diària, informava que l’Estat espanyol, en el període de 33 anys que va de 1939 a 1972, havia gastat uns 300.000 milions de pessetes en ajudes a l’Església catòlica, per a la construcció de temples, seminaris, sosteniment del culte regular, centres educatius i caritatius, etc., per al “mayor servicio de Dios y de la patria”. Una xifra astronòmica a la qual hauria d’afegir-se tot el que l’Estat havia deixat de percebre per haver-ne eximit els beneficiaris eclesiàstics del pagament d’obligacions fiscals diverses. La benedicció catòlica del franquisme no havia estat, doncs, una ofrena gratuïta.
 
Aquesta, clar, era l’actitud quasi unànime de la jerarquia. El canonge gandesà, Joan B. Manyà, en canvi, defensor, en els anys més foscos, de la catalanitat a les Terres de l’Ebre, on era conegut com “el bisbe de les esquerres”, davant els assassinats de clergues i assalts a esglésies comesos el juliol de 1936, reconeixia: "potser sí que els catòlics i els sacerdots han identificat massa la causa religiosa amb els enemics de la República i amb els rics de la terra..." i afegia que "sempre m’ha desplagut el feixisme i sempre he estat partidari de les reivindicacions del proletariat, sota el signe de la justícia". El canonge de Valls Carles Cardó, defensor del dret a l’autodeterminació, exiliat a Suïssa i amic de Pier Paolo Pasolini, sostenia: “la independència no es demana, es proclama i es defensa”. I, durant la dictadura, al nostre país, moltes dependències catòliques van servir de recer a l’oposició antifranquista com a lloc de reunió i conspiració democràtica.  
 
Ara veiem com, de la mateixa manera que hi ha jutges, militars, policies, guàrdies civils i periodistes que, abans que jutges, militars, policies, guàrdies civils i periodistes, són espanyols, també hi ha bisbes, arquebisbes i cardenals que, abans que això, són espanyols per damunt de tot i actuen com a militants fervents del patrioterisme espanyol més ranci. I fan passar el seu nacionalisme espanyol, del qual neguen l’existència, per davant de les conviccions democràtiques i les creences religioses, en cas que en tinguin, de les unes i de les altres. Afirmacions com ara que la possible independència d’un territori va contra la doctrina social de l’Església catòlica o que la unitat d’Espanya és un bé moral superior, en quina part de la Bíblia o, ja que diuen que són catòlics, en quina encíclica papal apareixen exactament escrites aquestes afirmacions?
 
Els meus amics catòlics, entre els quals algun clergue, es mouen ara entre la indignació, la incomprensió i la vergonya davant aquestes actituds que converteixen alguns jerarques eclesiàstics, actuals i alguns noms rancis vinguts del passat, en membres d’honor del comitè executiu de Vox o del PP. El que més els dol, però, és el silenci dels eclesiàstics catalans, dels que haurien d’alçar la veu davant tanta ignomínia i que haurien de demanar perdó pels milers de joves víctimes d’abusos sexuals per capellans, però la veu dels quals no se sent. Hi són? N’hi ha encara?