Marta Ferrusola no deixa de sumar epítets. La que fins ara era “Marta Ferrusola, primera de Catalunya, la que no tributa, mare de Pujols”, ara també serà coneguda com la “mare superiora”. Aquesta setmana ha sortit a la llum, amb tots els “presumptament” que siguin necessaris, el llenguatge en clau que utilitzava la matriarca per traspassar diners a Andorra. I resulta que no feia servir el típic llenguatge codificat que ens tenen acostumats els acudits d'espies. Res d'ocells que ja estan al niu. No, aquí tot estava adaptat al tarannà catòlic de la protagonista.

Així, quan la Marta (disculpa el tracte, però si es demostra que vas furtar diner públic crec que puc tutejar-te) escrivia a un banquer “sóc la mare superiora de la Congregació. Desitjaria que traspassés dos missals de la meva biblioteca a la biblioteca del capellà de la parròquia”, en realitat la monja era la Marta, dos missals eren dos milions de pessetes, les biblioteques eren comptes bancaris i el capellà era el seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola. Déu n'hi do! La família Pujol podria protagonitzar un musical a l'estil “Somriures i llàgrimes”, on una monja, un pare i els seus set fills en comptes de fugir dels nazis han de fugir de l'UDEF.

No sabria dir si és cinisme o poesia pura que aquesta dona tan devota i tan donada a sermonejar sobre la moral fes servir el vocabulari de la litúrgia cristiana per passar-se pel cardat el setè manament, el de “no robaràs”. Doble pecat: robar i utilitzar el nom de Déu en va. Jo, si fos ella, estaria una mica preocupada per la meva ànima. O potser no. Potser tot això s'arregla resant un “banca andorrana puríssima, sense comissió fou concebuda”.

En qualsevol cas, aquesta informació publicada em permet imaginar tres possibles escenaris.

El primer: que la Ferrusola sempre parlés en clau i tingués diversos codis per despistar la policia. Tan aviat jugava amb la religió com amb una cosa tan mundana com les pizzes i despenjar el telèfon i demanar “una quatre estacions sense carxofa” equivaldria a ordenar “una transferència de quatre milions sense rebut”.

El segon: el banquer andorrà mai va entendre que tot el que li deia la Marta Ferrusola era un missatge en clau i feia tot el que ella li ordenava. Literalment. Per tant hi ha un capellà d’una petita parròquia de poble que fa anys que cada mes, religiosament, rep missals sense saber per què ni d'on venen. I ara, aquest senyor, com qui no vol la cosa, té la biblioteca de missals més important d'Europa.

I el tercer: que la Ferrusola ha acabat sent víctima d'aquest doble llenguatge i, cada vegada que resa a l'Altíssim, aquest creu que la Marta li està parlant en clau.
- Pare, ara que el meu fill és a la presó, prego perquè Vostè li doni força.
- Ja, “força”... Vols dir “uns quants milions d'euros”, oi?
- No, no. Estic resant de debò. Vull que li doni força.
- D'acord, d'acord, “força”, és clar... (Nostro Senyor li acluca l'ull dos cops)

O potser no és res d’això. Potser la Ferrusola va estar enviant missatges en clau durant anys, aquests van ser perfectament interpretats i ella va anar evadint impostos i enriquint-se perquè “per Catalunya es pot fer tot”. Però prefereixo imaginar escenaris de comèdia perquè el que sembla que és la realitat em posa de molt mala hòstia. Amén.