El darrer llibre de Pedro J. Ramírez -Palabra de director (Planeta)- està farcit de passatges públics i privats sobre el periodisme i la política espanyola de les últimes quatre dècades, episodis que resisteixen bé el pas del temps, com el d'aquella audiència a la Zarzuela de principis de 1993, en què Joan Carles I li va transmetre al periodista el seu cansament per ser protagonista de titulars de premsa. El monarca encara gaudia d'una protecció mediàtica que permetia a la Corona capejar turbulències, però la seva agitada vida extramatrimonial feia complicat mirar cap a una altra banda, fins a tot per als diaris generalistes de Madrid. "Jo tinc dret a la meva vida privada", va etzibar el rei al llavors director d'El Mundo, coneixedor de les relacions amoroses del cap de l'Estat, un dels motius que havien fet que Sabino Fernández Campo -cap de la Casa Reial- abandonés les seves funcions a palau i fos rellevat per Fernando Almansa.

La confidència revelada pel periodista a la pàgina 240 del seu llibre -i ubicada en aquells inicis dels 90 en què els serveis secrets ja espiaven polítics, sense ordre judicial- no pot tenir un vincle més directe amb les dues carpetes que aquest dimarts han estat objecte d'interès a la Moncloa: la resposta del govern espanyol al Catalangate i l'escenificat exercici de transparència de la Zarzuela. Un escàndol pel qual Pedro Sánchez es resisteix a depurar responsabilitats polítiques, i la conseqüent cortina de fum. En aquesta permanent infantilització de la vida pública, que tracta el ciutadà com un elector poc format, l'executiu pretenia fer creure que l'aprovació del decret sobre la monarquia en plena crisi de confiança amb la Generalitat ha estat una simple casualitat -tot i anunciar mesures de modernització de la Corona des del 2020. I que la difusió del patrimoni de Felip VI en la vigília del consell de ministres s'havia produït a iniciativa del rei, en una coordinació tan atzarosa com harmoniosa amb l'acció governamental. Quantes coincidències.

L'espionatge massiu a l'independentisme amenaça de convertir-se en una crisi altament nociva. Primer de tot, per a l'independentisme, que ja ha sigut víctima del control dels serveis secrets espanyols, i que ara constata la dificultat de fer creïble i productiva la relació amb la Moncloa. L'estratègia d'ERC de la via negociada -ni que sigui per carregar-se de raons davant la comunitat internacional i sumar militants a la causa- és avui una carretera enfangada, que no sembla tenir destí en aquesta legislatura. Pere Aragonès ja ha posat al congelador la taula de diàleg -quan abans era Sánchez qui li tenia- mentre els republicans amenacen de desmarcar-se de l'estabilitat parlamentària, començant per la votació d'aquest dijous al Congrés, amb el decret de les mesures per pal·liar els efectes de la guerra a Ucraïna a l'ordre del dia. El problema d'Aragonès és que, encara que alci la veu, cada cop li costa més d'explicar en què l'ajuda ser soci exigent de Sánchez.

Però el Catalangate també s'ha convertit en més que una incomoditat per al PSOE. Amb una transparència postissa que persegueixen esmorteir la crisi i tancat en banda amb les dimissions, Sánchez tampoc ho té fàcil per explicar per què pacta amb els independentistes i, a la vegada, permet als serveis secrets que espiïn els seus socis, sense fer passar el CNI per l'adreçador. Es pot espiar amb qui pactes? S'entén que pactis amb qui espies? Desgastat per la inflació després de la pandèmia i amb el relat de la recuperació econòmica guardat al calaix, al president espanyol només li faltava perdre suports parlamentaris per acabar-se de complicar el tram final de la legislatura. I, mentrestant, Alberto Núñez Feijóo va fent camí, evitant les fotografies amb Vox. De moment, ja té cita amb Bertín Osborne, comodí televisiu de la dreta per popularitzar la imatge dels presidenciables. La pilota és, doncs, a la teulada de la Moncloa: espiar o pactar.