Els governs de coalició, sobretot en els països mediterranis, són sempre fràgils i convulsos, i Catalunya no se n’escapa. La ciutadania referma elecció rere elecció la majoria independentista, però les diverses famílies del moviment no aconsegueixen evitar que les diferències entre elles siguin més fortes que el que les uneix.

La negociació dels pressupostos torna a fer palesa aquesta realitat. L'aritmètica parlamentària torna a atorgar a les CUP el mateix rol decisori que va enviar Artur Mas a la paperera de la història o que va impedir l’investidura de Jordi Turull. Els comptes de 2020 també van ser rebutjats pels anticapitalistes, i enguany han adoptat la mateixa posició, tot i tractar-se dels pressupostos més expansius que no es recordin.

L’alternativa es una negociació a cuitacorrents amb els Comuns, que torna a evidenciar les desavinences de la coalició de govern. Es fa una reunió a Palau però un dels socis no hi participa,  ni tan sols el conseller que ha elaborat els comptes. Mentrestant, el PSC continua oferint els seu suport “desinteressat”, que l’altre soci de la coalició rebutja de totes totes.

Mentrestant, la ciutadania s’ho mira amb astorament. La majoría inèdita del 52% dels vots per a l’independentisme no ha tingut plasmació més enllà de la investidura del president Aragonès. Més enllà d’això, predominen les actuacions marcades pel càlcul partidista, per les malfiances mútues. 

El pressupost 2021 no és un pressupost qualsevol. És l’eina que ens ha de permetre encarar la post-pandèmia amb certes possibilitats d’èxit i d’aprofitar els fons europeus destinats a la recuperació. No hi haurà cap nou embat per la independència si el país no surt de la crisi. La prioritat de la coalició de govern ha de ser aprovar-los com sigui. De fet, tots dos socis tenen un llarg historial d’acords puntuals amb els partits que ara rebutgen. Que imperi el seny, si us plau, que ens hi juguem el futur.