Les municipals de 2019 van ser un triomf per a ERC, ja que va obtenir els seus millors resultats històrics. Des d’aleshores, Esquerra ha passat de ser el partit amb més suport en l’àmbit municipal i estatal -a Catalunya- a experimentar una pèrdua dramàtica de vots i representació. Malgrat el declivi, l’actual direcció ha seguit una estratègia de pactes amb el PSOE i el PSC, i això -però no només això- ha desencisat una part significativa del seu electorat, especialment allà on competia amb Junts i el PSC.
Després de les darreres eleccions, Esquerra no tenia cap necessitat de fer president ni Illa ni Puigdemont. La responsabilitat de fer o no govern era, per naturalesa, de les forces que havien obtingut millors resultats i Esquerra, relegada a la tercera posició, hauria hagut de “llegir” la voluntat popular, revisar la seua estratègia i preparar-se per a un període d’expiació i rellançament. Amb un resultat ajustat, la militància va decidir legítimament investir el candidat d’un PSC que no té gaire a veure amb el de principis de segle, més alineat amb el PSOE que mai, compromès amb la fabricació d’un govern a l’estil del senyor Esteve, amb alguna pinzellada tarradellista i pujoliana, però inspirat pel seny i la voluntat de fer durar tant com es pugui una etapa que es proclama rutinària i espanyolitzant. Afegim al comportament de la direcció del meu partit la profunda sensació de vergonya desfermada per l’afer dels cartells contra els germans Maragall, encara no prou investigat ni aclarit.
El politòleg Jordi Muñoz ha explicat per què i com ha acabat el procés i ens ha recordat que els seus protagonistes –que ell creu que haurien de fer un pas enrere, en bloc—encara no han estat capaços de donar explicacions convincents d’allò que prometien fer i d’allò que realment va passar.
La biologia fa que els éssers humans només tinguem per davant un nombre limitat d’anys. A tothom li agradaria que coses com la proclamació de la república catalana o la curació del càncer passessin mentre som vius, però el model reproductiu de l’espècie és aquest: vius uns anys i deixes espai als que venen darrere i provaran de sortir-se’n d’una altra manera. Vam tenir la sensació, al voltant del Primer d’Octubre, que tocàvem el cel amb la punta dels dits. I no ha estat així. I crec que és molt important que qualsevol persona que tingui o hagi tingut responsabilitats polítiques –començant per mi mateix—ho reconegui.
La política no és una activitat en què puguis esperar una devolució objectiva i equilibrada dels esforços que hi has posat. És una suma de circumstàncies. Ni el lideratge no és un carisma vitalici, sinó la capacitat que durant un temps poden tenir algunes persones de “llegir” correctament les circumstàncies i prendre les decisions més adequades. I aquesta capacitat de vegades es té, de vegades durant un temps, i de vegades es perd. I això ens pot passar a tots.
En un moment clau per a ERC, m’esforço per mantenir una posició de fidelitat i compromís amb el projecte republicà, construït al llarg de dècades de militància. Conec la complexitat de l’organització i l’esforç que ha suposat avançar i superar moments d’adversitat. Amb companys i amics en totes les candidatures, respecto i fins agraeixo la diversitat de perspectives i el compromís de les propostes que han presentat la seua candidatura, i m’abstinc escrupolosament de profetitzar.
Tot i això, en aquesta conjuntura la neutralitat no seria una opció coherent amb els meus principis i es podria interpretar com una decisió còmoda, en un moment que reclama conviccions i compromís. Per això faig públic el meu suport a la candidatura Foc Nou, encapçalada per Helena Solà i Alfred Bosch, perquè crec que representa de forma coherent el futur del projecte republicà com a força emancipadora, amb uns principis sòlids i una vocació de lideratge que encaixa amb la realitat política actual i els reptes que el país encara, en aquesta nova etapa.