De petits ens van donar un bon consell que anys posteriors, ja a la universitat, amb motiu dels debats d’alguns científics amb els postmodernistes ens van repetir: saber de què es parla. Ningú té l’obligació de parlar de tot tingui o no la més mínima idea, malgrat que les taules de tertulians acostumen a ser una realitat força contrària a aquest bon propòsit, però sí que té l’obligació de donar arguments que justifiquin l’opinió que es defensa. I, si no, més val callar.

Això ve a tomb perquè hem llegit fa poques setmanes un article titulat “Un programa econòmic per a una esquerra renovada” i publicat a aquest mateix mitjà. I ens va sorprendre algunes afirmacions fetes a les acaballes de l’any 2024, data en què ja hi ha un coneixement sòlid sobre propostes esmentades per l’autor. Quan sobre un determinat tema no hi ha literatura abundosa i de qualitat, tenim més excusa per fer afirmacions imaginatives agosarades (la imaginació no té més límit que el cervell de qui la fa servir), però quan hi ha un bagatge potent acadèmic i també no acadèmic, ja no és decent intel·lectualment dir la primera cosa que se’ns acudeix.

En aquell article es pretén fer una aportació a la “renovació” del programa econòmic de les esquerres proposant eliminar dels programes polítics de la CUP i d’ERC la renda bàsica universal (RB), els drets de les minories ètniques i sexuals i la immigració. L’autor sabrà per què anomena d’esquerres la seva opció que és més d’eliminació d’aquestes propostes que no pas de proposicions. A nosaltres ens recorden lletres i música no precisament d’esquerres ja abordades diversos cops en el passat. En aquest escrit no entrarem, per qüestions d’espai, a fer una defensa ben merescuda dels drets de les minories ètniques i sexuals, i dels immigrants, els grups vulnerables majoritàriament més explotats, oprimits, discriminats i mancats de drets i llibertats i que creiem que qualsevol esquerra transformadora que vulgui anomenar-se així hauria de defensar sense fissures.

Ens centrarem només en la proposta que més hem treballat i defensem des de posicions d’esquerres des de fa anys: la renda bàsica universal. Miquel Puig, autor de l’article, arriba a dir que "és radicalment antilaborista, i ja hauria de resultar sospitós que en el seu dia la impulsés Nixon i més recentment l’hagin defensat alguns magnats de Silicon Valley." El recurs a “hauria de resultar sospitós...” és la molt habitual i fluixa fal·làcia ad hominem. Invocar noms com Nixon o magnats de la tecnologia per desacreditar la proposta no és un argument substancial, sinó una tècnica per generar una associació negativa basada en figures percebudes com a adversàries. També es podria utilitzar amb bajanades del tipus: donat que persones com Trump, o partits com Vox, PP i Junts estan en contra de la renda bàsica vol dir que des de l’esquerra l’hem de defensar. O com que la xenòfoba i ultradretana Aliança Catalana està a favor de la independència no ha de ser una proposta a considerar des de l’esquerra. O que els drets humans no s’han de defensar “perquè és sospitós” que la Madeleine Albright també va dir que els defensava. Molt pobre i deplorable (falta de) argumentació.

Qualsevol persona que s’hagi endinsat una mica en l’abundós material escrit sobre la renda bàsica sap que hi ha propostes d’esquerres (i no totes són exactament igual) i de dretes (que sí que són més homogènies). Enumerem algunes de les principals diferències.

1. La forma de finançar la renda bàsica.
2. La compatibilitat o no amb la defensa de l'estat del benestar.
3. Els defensors d'esquerres de la renda bàsica també entenen que aquesta proposta augmentaria el poder de negociació dels treballadors. Les propostes de dreta són tan ridícules que impedeixen aquest augment del poder de negociació dels treballadors i treballadores.
4. I el poder de negociació de moltes dones. Una bona proporció de dones que pateixen assetjament són materialment dependents de parelles violentes i una renda bàsica els donaria la independència material que ara no tenen. Les propostes de dreta ni ho tenen en consideració.
5. A diferència de les prestacions condicionades (com l’Ingrés Mínim Vital o la Renda Garantida de Ciutadania), que impliquen alts costos administratius, estigmatitzen els receptors i encara pitjor, causen i perpetuen la trampa de la pobresa, queda clara que per la seva pròpia naturalesa, una renda bàsica incondicional evitaria aquests inconvenients eliminant burocràcia i mecanismes de seguiment i control.

La norma és tenir una feina remunerada per miserable que sigui i malaguanyar-se la vida. Ni els més despistats neguen ara i avui que tenir una feina no és garantia contra la pobresa, com els creixents nombres de treballadors pobres testifiquen. Concebuda des de l'esquerra, una renda bàsica garantiria automàticament l'existència material de cada persona pel sol fet de ser ciutadans o residents registrats.

Ara bé, nosaltres fem una defensa de la renda bàsica republicana d’esquerres. Entenem que l’autor al·ludit estigui tan allunyat del republicanisme, concepció per a la qual no existeix la llibertat sense les condicions materials d’existència garantides, com nosaltres del liberalisme segons el qual la llibertat i les condicions materials d’existència es poden separar. Cadascú escull camp.