El món democràtic va fer un tomb l’any 2024. Però no tant amb la (re)elecció de Donald Trump, com amb la sentència del Tribunal Suprem nord-americà atorgant immunitat quasi total als presidents pels seus actes oficials. En tot cas, sense límits, la retòrica transaccional de Trump en política exterior ha arribat a un nou cim. Primer va ser amb Groenlàndia, després amb Gaza i ara amb Ucraïna. Tres casos en què l’ànima extractivista dels Estats Units sembla que s’imposi a la democràtica que els va veure néixer com a nació.
En el cas ucraïnès, l’obsessió de Trump per fer acords d’home fort a home fort, va lligada amb una admiració notable cap a Putin i un menyspreu igualment notable cap a Zelenski. Com es va veure al despatx oval, la pressió per assolir la pau no la posa en l’agressor sinó en l’agredit.
Davant d’això, la UE té un problema gravíssim. I en molt bona part, creat per ella mateixa amb la seva inacció. La regla de la unanimitat manté Europa estructuralment paralitzada, i la falta de voluntat per a fer una reforma democràtica debilita greument la Comissió Europea. Sense un gir brusc i immediat per avançar cap a una política europea de defensa comuna que superi la dels estats, Ucraïna pot quedar molt sola. No es tracta tant d’enviar-hi soldats, com d’assegurar que Kiív es pugui defensar per assolir una pau justa i amb garanties. L’acord que va fer Trump amb els talibans, passant per sobre del govern afganès, ja es va veure com va acabar.
Des d’un punt de vista català el futur d’Ucraïna és important. L’antiga Moscòvia, posteriorment anomenada Rússia, és l’últim gran imperi que queda dempeus dels que es van construir durant els segles XVI-XVIII, i la mentalitat autoritària i imperial de les seves elits no canviarà si la guerra a Ucraïna acaba amb una victòria moral per a Putin. El dret dels pobles a autodeterminar-se encara quedarà més qüestionat i l’ús de la força legitimat.
D’altra banda, una Unió Europea que s’atrevís a plantar cara i deixar de banda la unanimitat seria positiva per a Catalunya, ja que retiraria a l’estat espanyol el dret de veto i molta capacitat negociadora. De la mateixa manera una integració en matèria de defensa que donés poder real a Brussel·les i entregués als estats, podria ser una bona notícia. Com menys força tingui Madrid, millor ens anirà als catalans. Una entrada ràpida d’Ucraïna a la UE, també seria interessant, per començar perquè obligaria a canviar els tractats.
Per aquests motius crec que amb totes les seves deficiències un major pes de la UE ens aniria a favor. També una major relació amb les democràcies anglòfones començant per la Gran Bretanya i, malgrat les diferències, mantenir al màxim els ponts als Estats Units. Encara més perquè la Xina, que és el gran rival dels EUA i esclafa per sistema les seves minories nacionals, és un gran aliat de Madrid com mostra la política proxinesa d’Albares i Illa.
D’altra banda, dins la UE, és evident que ens hem d’acostar al màxim a les seves famílies polítiques centristes i apostar per aquelles aliances que obren portes en lloc de tancar-les. Es pot ser crític amb la gestió de la immigració i la seva difícil integració sense aliar-se amb extremistes.
Tornant a Ucraïna, el que està en joc és doncs la seguretat futura de les petites nacions i els petits estats. Les fronteres que es van ratificar a les urnes no haurien de ser mai canviades per les armes. I com a catalans, no hauríem d’oblidar que quan l’autoritarisme avança nosaltres solem ser dels primers a pagar-ne el preu.