No calia un nom tan altisonant perquè ens confirmessin el que sabem i que, per comoditat, la majoria no volem assumir: que el dany que hem causat al nostre planeta ja és, segurament, irreversible. El Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic de l'ONU (IPCC) va presentar aquest dilluns un contundent informe sobre la crisi climàtica i els seus efectes. L'informe confirma, després d'anys de feina i de recollir les aportacions de centenars d'experts, el que només el cosí de Rajoy, Donald Trump, Jair Bolsonaro i algun altre babau amb massa poder gosen negar encara.

Les dades del treball són esfereïdores i sostenen que la concentració de gasos a l'atmosfera que eleven les temperatures i alteren de forma dramàtica (i costosa) els fenòmens meteorològics és la més alta dels últims dos milions d'anys. En els darrers 50 anys -quan ens hem dedicat a cor que vols a destruir el nostre planeta per fer-nos la vida més fàcil-, l'escalfament global s'ha enfilat més ràpid que en qualsevol moment dels darrers dos mil·lennis. De dades (evidències) n'hi ha per donar i vendre. Seguirem patint els efectes en el nostre entorn i els començarem a notar en l'àmbit social: la dels refugiats climàtics és la realitat que ve en unes societats cada cop més exposades al risc de l'autoritarisme. 

Les noves evidències de l'impacte de la crisi climàtica ens agafen gestionant la cinquena onada de la pandèmia, que el temps (i els experts)  ens diran si són elements vinculats. Moltes de les coses que ens passen, des de la marxa durant mesos d'una quinzena d'elefants desorientats a la Xina fins als incendis que castiguen la riba de la Mediterrània, beuen de la mateixa font. La crisi climàtica té una gran similitud i una gran diferència amb la pandèmia, i les dues ens han de convidar a la reflexió d'estiu, aquests dies especialment càlids al nostre país.

Hem d'actuar. Totes les decisions que prenguin els nostres governs, en la política energètica, industrial o d'infraestructures, han d'incorporar la resposta a la crisi climàtica. Això, a casa nostra, val per implantar de forma equilibrada i justa -no només al servei de les grans empreses- les energies renovables; per orientar els fons Next Generation i l'aposta per indústries verdes; o per valorar l'ampliació de l'aeroport. I toca anar més enllà: ja no n'hi ha prou que pagui més qui més contamina. Senzillament, s'ha d'acabar el fet de contaminar més del que ho pot suportar el planeta. No ha de ser car, ha d'estar prohibit.

Toca acompanyar-ho amb l'assumpció que certes comoditats són insostenibles: les temperatures de confort a casa i a la feina a l'hivern i a l'estiu, anar amb cotxe arreu, els viatges llargs i sovintejats i en avió per plaer, menjar sempre i bé de preu productes de fora de temporada... fins que no siguem capaços de posar a l'abast -també de totes les butxaques- aquests mitjans sense deixar empremta ecològica haurem de decréixer. La sostenibilitat no pot associar-se a més desigualtat.

Com en la pandèmia, però, no podem pensar que amb nosaltres n'hi ha prou per sortir-nos-en. Som davant d'una crisi global. No és suficient, com ha avisat l'OMS, que nosaltres ens vacunem i fins i tot ens posem ja la tercera dosi, com faran els alemanys, francesos i israelians, si a l'Àfrica els vacunats no arriben al 5% de la població. I pot acabar sent simbòlic que reduïm les nostres activitats contaminants, fem renúncies i ens entreguem a la recollida selectiva i el porta a porta si les economies emergents o menys desenvolupades han de fiar el seu creixement en l'abús del seu entorn i en les indústries brutes perquè és l'única escletxa que els permet el dit primer món.

Però també hi ha una gran diferència amb el que ha passat aquests mesos amb la Covid. La crisi climàtica s'assembla més amb la hipertensió, que els metges defineixen com "l'assassí silenciós", que no pas al coronavirus, que té uns efectes molt visibles i ens ha fet prendre a tots consciència del "mans, distància, mascareta", resignar-nos a les restriccions per frenar-ne la propagació i enfortir el nostre sistema de salut. Amb la crisi climàtica això no ens ha passat: els efectes són lents, a vegades poc visibles i quan s'atribueixen a la causa molts fem encara com si sentíssim ploure.

Com més aviat assumeixin el terreny de joc els nostres governants i la ciutadania, més avançarem. La crisi climàtica té a veure amb el nostre creixement, amb l'avenç de la nostra economia i amb el model capitalista, sigui d'empresa o d'estat com és el cas del xinès. El canvi de model energètic i de creixement no serà possible si no arriba del bracet d'un canvi de model (i de valors) de la nostra economia. És això o el caos per més que, a vegades, ja vagi bé posar-hi humor com fa La Calòrica a la seva genial obra De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. No podrem dir que no estàvem avisats.