Estrasburg és una ciutat estiregassada per entremig del Rin. De fet, és una ciutat molt més gran del que podrien indicar els seus menys de 300.000 habitants. És humida, pel riu, i freda a l’hivern. I així i tot, té una de les millors universitats de França, acull una munió d’institucions europees i, després de Paris, és la primera ciutat diplomàtica de l’hexàgon.

Pels seus carrers s’hi han passejat Gutemberg, Erasme, Calví, Goethe, Pasteur, entre tants d’altres. També qui escriu aquestes ratlles, però sense poder ni voler ésser comparat amb aquells insignes personatges de la humanitat. En tot cas, malgrat la fredor i la humitat, si la pluja ho permet, m’agrada fer el passeig des de l’hotel Ibis Aux Ponts Couverts fins al Parlament Europeu.

Aquesta setmana, en un d’aquests anar i venir de l’hotel al Parlament –no hi havia sessió plenària, però sí l’Assemblea de la Unió Europea amb els països de l’Àfrica, el Carib i el Pacífic (països ACP)- m’he aturat a la llibreria Gallimard du Monde Entier, a la cèntrica Place Kléber, en honor al general heroi de la campanya napoleònica d’Egipte, il·lustre fill de la ciutat.

M’agrada remenar llibreries. I si porta per nom Gallimard du Monde Entier, encara més. I he ensopegat amb un llibret que desconeixia, i que desconec si ha estat traduït al català (al gallec el va traduir Xosé Manuel Beiras). És d’Albert Camus, i porta per títol Lettres à un ami allemand, escrit des de la clandestinitat (entre 1943 i 1944, durant la II Guerra Mundial), i publicat per primera vegada a França, per Gallimard, el 1948.

Camus va escollir una cita de Pascal per omplir aquelles planes entre la dedicatòria -a René Leynard- i el prefaci: “On ne montre pas sa grandeur pour être à une extrémité, mais bien en touchant les deux à la fois”.

No només la cita, sinó també la primera de les quatre cartes, m´han semblat  d’extraordinària actualitat, donant voltes, molt ben donades, entre la noció de nació per la nació o la noció de nació com embolcall de moltes virtuts compartides. I com totes aquestes virtuts poden fer que de vegades pugui fer l’efecte que hom s’estima poc la nació quan, de fet, el que està fent és anar recollint aquelles virtuts, aquells valors, sense els quals la nació deixa de ser nació per esdevenir només una causa més buida que plena.

M’atreveixo a recomanar-vos-el, malgrat que encara no he tingut temps d’acabar-lo, tot i ser curt (no arriba a les cent planes). L’ordinador per escriure aquest article m’esperava.