L'espessa boira que envolta el procés polític català (i més concretament el desenllaç de la investidura a l'espera del famós pla D) ha fet que la impaciència s'apoderi de tots els que esperaven a que es formés Govern -o s'entrés en el col·lapse definitiu i noves eleccions- per obrir altres carpetes. Les urgències han afectat els barons socialistes, que se la saben llarga i han demanat a Mariano Rajoy que pacti amb ells un nou finançament -que suma ja quatre anys de retard- també en nom de Catalunya; a la precampanya de Barcelona, on Graupera, Munté i Bosch fa dies que es mouen davant el desgast de Colau i Ciutadans prova de donar la campanada (o a la nota) amb Manuel Valls; i finalment a la negociació dels pressupostos generals de l'Estat.

La forma en què s'està desenvolupant el diàleg entre el PNB i el PP per aprovar els comptes presentats per Cristóbal Montoro (que, a diferència del que li passa a la caverna, a mi no em sembla pas un líder del procés i sí un ministre de Rajoy perfectament alineat) dona moltes pistes i també motius de preocupació. Els nacionalistes bascos van afirmar que, mentre no s'aixequés el 155, no els votarien. Van lligar la seva sort a la de les institucions catalanes i dir que amb ells no s'hi comptés. Però el bloqueig català ha canviat les coses. Ara, el sector biscaí del partit, el majoritari i afí a Iñigo Urkullu, està inquiet i afirma que si no hi ha ja Govern a Catalunya és per culpa dels mateixos independentistes. Fa uns dies ja vam explicar que no votarien les esmenes a la totalitat de la resta de grups contra els comptes i dijous van acordar no presentar-ne una de pròpia. Comencen a aplanar el terreny per fer-los possibles.

El comportament del PNB és miop i temerari. Els nacionalistes bascos, que tradicionalment s'han mogut amb habilitat a Madrid i n'han tret grans rèdits, es creuen intocables i, alhora, capaços d'amansir la bèstia. Presenten Rajoy com un mal menor perquè, afirmen, si ells contribueixen a tombar-lo l'alternativa serà pitjor atès que la lideraria Albert Rivera, que té entre els seus objectius acabar amb el concert basc, una "antigalla" que no té cabuda en el seu vigorós unitarisme. 

Euskadi ha desaparegut, per obra i gràcia del procés català i de la fi de la violència, del primer pla informatiu però aquesta setmana també ha tret el cap amb l'anunci de dissolució d'ETA i la seva petició de perdó a les víctimes. ETA marxa sense haver aconseguit cap del seus objectius polítics (la reunificació nacional, la independència i el socialisme) però que el seu final, que va començar amb el cessament definitiu de l'activitat armada la tardor de 2011, hagi coincidit amb el procés ens ha servit per aclarir unes questes coses. S'ha demostrat que allò que se'ns deia després de cada atemptat -que tot era negociable i realitzable en un context de no violència- era mentida. Ni les armes no han mogut res al País Basc, més enllà de portar dolor, ni els vots -ja sigui amb majories discutides com la independentista o amb altres molt clares del dret a decidir o un Estatut ambiciós- han servit a Catalunya.

El PNB, que mai ha volgut renunciar al dret a decidir, n'hauria de prendre bona nota de com de dèbil és l'autonomia en l'Espanya actual. El 155 s'ha desvirgat amb Catalunya però és evident que, en l'actual deriva, acabarà sent recurrent i la intervenció de les finances o de qualsevol serà una temptació difícil d'evitar. L'estat de les autonomies s'ha pervertit i està esgotat, i el marc de llibertats democràtiques sorgit de la transició està totalment compromès i s'ha emprès el camí de l'autoritarisme. Ens ho demostra cada dia la repressió al moviment republicà. L'independentisme, que acumula anys oferint sense èxit diàleg i negociació, està obligat a afinar estratègies i sumar noves complicitats país endins, però els nacionalistes bascos i els espanyols que vulguin una democràcia de la qual no els calgui avergonyir-se no poden caure en el discurs complaent ara que Rajoy li ha obert la gàbia al tigre.