Et passes mitja vida volent entendre què ets i l’altra mitja sense comprendre què vols ser. En David Carabén ja s’ho pregunta quan refila "Què volem ser? Què volem dir? Qui volem ser? Si ho tenim clar, com ho hauríem de fer?". Som un país de contrastos i biaixos, de gran nivell d’autoodi i de mil profetes per metre quadrat. Quin país som i quin volem ser hauria d’estar ja ben entès. Catalunya va tancar el 2022 amb 14,9 milions de turistes internacionals i això representa una recuperació del 80% en relació amb les dades prèvies a la pandèmia. La despesa mitjana per persona va ser l’any passat de 1.112 euros, lleugerament per sobre respecte 2019, l’any de referència en què es van registrar xifres rècord. Tot això per dir que el turisme a casa nostra -que oscil·la entre el 12% i el 15% del PIB, sent conservadors- és rellevant. I no només per l’important pes econòmic i social que té, sinó perquè és el nostre aparador al món.

Aquest dilluns mateix soc dinant un entrepà a un dels bars del mercat de Santa Caterina, limítrof amb l’avinguda del poc entès Francesc Cambó. Botifarra entre pa i pa, i un xatet de vi per fer sang, com deia el meu avi. Al costat, a la barra, una parella d’estrangers van trafegant amb la carta per veure què toca avui. Noto que són curiosos i que pregunten per les coses d’aquí i es deixen recomanar. Ens mirem, somriem, i inevitablement conversem. Ella és polonesa, alta i riallera, i ell es presenta com a britànic i em recorda el cantant dels Pet Shop Boys. Els hi recomano que s’atreveixin amb els cigrons, mentre veig que aposten pel peix, que és aposta segura en un mercat. Anem intercanviant comentaris. Que si amunt, que si avall. Que si que fantàstic que és Barcelona, que si la gent, que si el menjar. I ella em diu: "però ens has de perdonar, ja sabem que els barcelonins esteu farts de nosaltres". Em quedo de pedra. Els hi nego la major, que no és cap molèstia, que són un dinamitzador de la ciutat i del país, i que són els millors ambaixadors que tenim al món.

Acabem d’acomiadar el Mobile World Congress, amb més de 88.000 assistents. Que sempre molta brometa amb els congressistes, que si els restaurants i el que no són restaurants. Però fins i tot Ada Colau ha entès que és un esdeveniment estratègic. Que no es tracta de fer presentacions de telèfons mòbils modernets, que hi ha start-ups que proposen com prevenir el càncer de pàncrees. Això la setmana passada a l’Hospitalet i aquí seguim amb el "Tourist Go Home" i la ximpleria. Que hi ha un tipus de turisme de borratxera que no aporta res i que fa més nosa que servei hi estic d’acord. Que els turistes de creuers hauríem de mirar què fan, també. Però que ens anem convertint en una crisàlide cofoia i provinciana va contra el que hem estat sempre i contra el gen mediterrani i obert que ha identificat el país i la seva capital, la meva ciutat, una de les més atractives del món.
 
La cultura del decreixement és, com totes les idees absolutes, atractiva. Hem de rebaixar l’empremta que deixem en el nostre món, que no arribem a tot, que no tenim temps, que anem massa de corcoll, que ens exigim massa, que ens contaminem. Cal parar compte amb tot plegat. Perquè una cosa és pensar en desenvolupament sostenible, a tots els nivell, i l’altra només mirar-se el melic. Seguim confusos. Si no hi ha creixement no hi ha riquesa, ni econòmica ni social, res que es pugui redistribuir. Que s’ha de posar límits, segur que sí. Pensem com fer-ho i actuem. Potser la manera no és pintant cantonades, com a metàfora, ja m’enteneu. 
 
A la parella britànica-polonesa m’agradaria poder dir-li que sempre seran benvinguts, com els hi vaig dir, però que sobretot pensin que som una societat oberta i avançada on també pensem a tenir i desenvolupar idees. Que està molt bé que vinguin als nostres restaurants, però també han d’entendre que som un país industrial i ple de talent. Allò que els catalans, de les pedres en fem pans. Que el món ens entengui com un país a la contra és preocupant, però sobretot ho és que ens hàgim convertit en la pàtria del no a tot, a poc a poc, al bany maria, i que estem esfilagarsant les nostres opcions de ser una societat més plena i més lliure.