Tot i que en general tothom té la sensació que amb les noves tecnologies de la comunicació s’obre un espai desconegut, un nou paradigma de comunicació, el cert és que això és cert només en part. L’ésser humà té una tendència innata a considerar que les modificacions en les condicions/circumstàncies tècniques de l’entorn impliquen una modificació substancial, essencial. Tanmateix, que  a X, l’antic Twitter, puguem generar contingut que arribi a milions de persones en centèsimes de segons és una circumstància conjuntural, que no fa diferent en cap cas els conceptes bàsics de la informació: la seva fiabilitat, univers en qui incideix o repercussions.

En general, i Gabriel Tarde ja ho havia teoritzat pels mitjans de comunicació escrits fa més d’un segle, els ciutadans ens agrupem al voltant d’aquelles fonts d'informació properes a la nostra manera d’entendre el món. Un lector d'El País difícilment accedirà a continguts d'El Mundo, o Nació Digital. La construcció d’una modalitat de massa no contigua té aquestes coses. Amb tota probabilitat, l’acostament a espais comunicatius altres tindrà més a veure amb la voluntat de crítica i escarni que no amb la d’escolta i debat.

Dit això, aquesta comunicació ha passat a ser part substancial, si no el pilar fonamental, de la publicitat dels partits polítics. Cap partit que tingui voluntat d’incidir en la societat que vol governar no pot prescindir d’una àmplia xarxa social que li permeti connectar amb el potencial votant. Però aquest fet ha de ser posat en relació amb les afirmacions del paràgraf anterior. Una informació signada limita, justament per la identificació del seu origen, la seva potencial incidència. Neixen així les figures dels bots, perfils falsos i campanyes anònimes amb la voluntat d’escarnir, difamar o falsejar les realitats polítiques, sense que la seva recepció per part del públic destinatari estigui sedassada per una signatura, una identificació, que probablement el faria renuent a acceptar el missatge.

Pel que sembla és aquesta és una pràctica general a totes, o la majoria, de formacions polítiques i el cost és rarament avaluat prèviament. Entre altres raons, perquè en general és un cost a llarg termini, quan la política en el nostre país i a la resta del món  es mesura en terminis d’immediatesa: el pròxim resultat electoral, o el pròxim pacte.  En aquest cas sí, les noves tecnologies de la comunicació introdueixen un element qualitatiu, l’anonimat i el tot s’hi val. Les campanyes de difamació i escarni abans d’aquests nous mitjans de transmissió de la informació, basades en afirmacions sovint delirants, havien d’aparèixer  en un mitjà, premsa, ràdio o televisió concrets, i per tant, s’acostaven a aquestes immundícies qui ja estava predisposat a acceptar el missatge; ara amb l’anonimat aquesta limitació de destinataris, com comentava més amunt, es trenca.

Cal obrir un debat en l’esquerra nacional que posi damunt la taula fins a quin punt els beneficis a curt poden justificar determinades actuacions. Entrant en aquest joc enfortim la miserable teoria que tots són iguals, Abascal o Tardà, Marine Le Pen o Barack Obama, el victimari i la víctima, l’idealista i el vividor... Potser que hi pensem.