El teletreball entès com la capacitat de treballar des de casa una part de la jornada laboral tenia certa mitificació en el món del treball. Mitificació perquè s'hi projectava certes dosis de treball pausat, sense pressions, de casual work. Sovint es configurava a les empreses com a un minso dret laboral connectat als de conciliació i d'escassa ambició, i això el feia també el mannà.

Quan parlem del treball a distància, del teletreball, hem de tenir sempre present que parlem només d'una part de les persones treballadores. No només pels hàbits i les potencialitats no aprofitades, sinó perquè és evident que moltes activitats només es poden prestar amb treball presencial.

Tenia certa mitificació, en passat, perquè molts dels que han pogut tastar el treballar des de casa aquests dies de crisi sanitària, i fruit de la intensitat i complexitat amb la que s'ha viscut a la majoria de sectors, poden tenir ara una percepció menys idíl·lica de la que tenien sobre aquesta forma de treball.

Llargues jornades, programari amb el que no estàvem del tot familiaritzats, però sobretot, escenaris d'incerteses i càrrega de treball excessiva per les alteracions que ha produït l'estat d'alarma al món del treball i a la majoria de sectors d'activitat. D'altres, per les dificultats de concentració a casa quan has de respondre correus o trucades mentre remates en planxa la centrada que et fa el menut al menjador. Certament, el treball a casa, sense escola, és un esport d'alt risc.

En el fons, el problema ha estat el de sempre: reacció en comptes de proacció. És cert que hem hagut d'assumir tasques a casa sense una planificació i organització per fer-ho amb eficiència i les degudes mesures fruit de la necessitat de donar resposta, cadascú des del seus àmbits professionals i de responsabilitat, a una crisi sense precedents. Però també ho és que, a partir d'ara, als plans d'acció de les organitzacions hi hauria d'aparèixer la potenciació d'aquest sistema organitzatiu i de treball, i alhora els plans d'acció adients davant la necessitat de fer-ho intensivament.

Les dades ens diuen que el teletreball era poc utilitzat abans de la crisi de la Covid-19. Segons dades Idescat del 2018, mentre que el 90% de les persones que han utilitzat internet en els darrers 12 mesos i usen TIC a la feina han treballat a casa alguna vegada, només el 27% fa alguna tasca a casa almenys un cop a la setmana.

Segons dades EPA, el 2019 va continuar la tendència moderada a l'alça al conjunt de l'Estat de les persones ocupades que treballaven des de casa, normalment o més de la meitat dels dies, passant del 4,3% de les persones treballadores al 4,8%, i també les que ho fan ocasionalment, que van passar del 3,2% al 3,5%.

En el cas de Catalunya, ens situen en un 4,54% (4,27%, homes, i 4,85%, dones), molt per sota d'altres territoris com Astúries (6,6%), Balears (5,8%) i Galícia (5,5%). Però per sobre d'altres territoris com Regió de Múrcia (4%), Comunitat Foral de Navarra (3,9%) i Rioja (3,6%). Xifres totes elles que estan molt lluny de les dades d'altres països de la Unió Europea, com Països Baixos (14%), Finlàndia (13,3%) i Luxemburg (11%), essent en el cas de l'Eurozona el percentatge mitjà en les dones del 6,1% i el dels homes. del 5,5%.

Les organitzacions, empreses i institucions hauran de modernitzar el seu enfocament de futur envers el treball a distància amb ús intensiu de les TIC. I en aquesta projecció de futur es contraposa el teletreball clàssic d'algun dia de treballar a casa amb l' e-Treball, com a fórmula d'organització i planificació del treball que, amb un alt ús de les TIC i solucions de treball en equip en línia, permet que la cadena de producció es mantingui intacta amb independència d'on siguin les persones quan fan el clic d'inici de la jornada laboral.

I ho han de fer per la potencialitat social que té i perquè els desplaçaments a la feina es mostren després d'aquesta pandèmia, en molts casos, com una cosa evitable. Però també perquè s'han trencat els estigmes que sovint planaven sobre el treball a casa, com la productivitat, el seguiment de l'activitat, i la monitorització de les fites assolides. Certament, la tecnologia ha avançat en la connectivitat, però també, el programari que els darrers anys ha anat evolucionant ha mostrat una finestra d'oportunitat molt gran per moltes empreses i organitzacions.

De fet, sovint les persones fan llargs trajectes per anar a la feina i passar el dia mirant la pantalla d'un ordinador. Sovint fem llargs trajectes per fer reunions periòdiques amb persones de la nostra organització amb les quals interactuem intensivament al llarg de la setmana. Trajectes evitables, desplaçaments sovint absurds.

Hi ha un munt de llocs del nostre país que són espais per viure-hi. Tenim exemples d'espais en entorns idíl·lics on la gent no hi viu perquè els queda a masses minuts de distància de la conurbació de Barcelona, on es concentra el 37,5% de les afiliacions a la seguretat social de Catalunya. Els mecanismes de treball a distància, treball a casa, però sobretot la perspectiva més orientada a l'eficiència de l'e-Treball permeten, si es plantegen adequadament, trencar aquesta dinàmica, fent que els espais per viure puguin ser, també, espais des d'on treballar-hi.

En definitiva, aquest treball fora de l'entorn clàssic, adequadament organitzat i planificat, surt a compte. Tant per les persones com per les empreses. El temps, és molt important per les persones. En canvi, per les empreses, no ho és. Ho és el resultat d'allò que fan les persones que hi treballen. I en aquestes variables, les noves formes de treball que hem d'impulsar a partir de la nova normalitat hi poden donar un impuls per optimitzar resultats de les empreses mentre incrementem exponencialment la qualitat de vida i benestar de les persones.

Si som capaços de fer confluir organitzacions que es repensen per mitjà de l'e-Treball, amb territoris que potencien el seu caràcter d'espais per viure-hi, amb infraestructures que ho permetin, farem les tres coses que són segurament les que més compartim com a societat: reduir la petjada de carboni per càpita, fer més sostenible la nostra economia i, alhora, situar les persones al centre tot guanyant en qualitat de vida i benestar.

O és que algú s'imagina la "nova normalitat" amb empreses on les persones hi treballin encaixonades, en receptacles, davant d'una pantalla d'ordinador?