De tant en tant, imatges com las d’aquest cap de setmana a la frontera europea amb Àfrica a Melilla ens recorden fins a quin punt un projecte de pau i prosperitat compartides com la Unió Europea ha esdevingut una caricatura deformada d’allò que havien somiat els líders continentals quan van jurar-se evitar de totes totes una nova guerra mundial i assegurar els drets i la prosperitat cultural, social i econòmica dels europeus.

On queden els valors fundacionals, quan la UE “subcontrata” amb règims dubtosament democràtics com Turquia o el Marroc la repressió dels migrants que fugen la guerra, la fam o la persecució? Quin és el missatge que emet un continent que va enviar onades massives d’immigrants durant segles arreu del món però ara es tanca en sí mateixa i es posa d’esquenes a la solidaritat i la compassió que sí van rebre els europeus que arribaven il·legalment a Amèrica i els altres continents?

Encara més, com explicar als fills que totes les facilitats són ofertes quan els migrants són europeus blancs però que totes les barreres són erigides per impedir l’entrada d’asiàtics, africans o americans? Com justificar les morts a la Mediterrània o a Melilla com a conseqüència de les polítiques d’ultradreta implantades per Salvini a Itàlia i ara abraçades per Pedro Sánchez amb la complicitat de les institucions europees?

La Unió Europea és un projecte inacabat que va aturar el seu desenvolupament pels estats que van decidir que ja havien cedit prou sobirania. Un poder executiu opac, decidit sense cap intervenció directa de la ciutadania europea. Un poder legislatiu incomplet i inoperant, amb un Parlament sense capacitat d’iniciativa legislativa. Un poder judicial sense poder coercitiu sobre els estats que –com Espanya– se salten, ignoren i incompleixen les seves sentències.

La confirmació d’Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia com a candidats a esdevenir membres de la UE ha estat una altra estocada al projecte europeu. Respon només a dinàmiques geopolítiques i està destinat a enviar un missatge a Putin, però no respecta les regles dels processos d’adhesió que han barrat el pas a d’altres estats que fa dècades que esperen a la porta, com alguns de l’exiugoslàvia o la mateixa Turquia. 

El cas de Turquia és una de les grans vergonyes d’Europa, que ha marejat la perdiu durant una eternitat. El país que va fer l’esforç d’occidentalització més bèstia que es recordi. Va abolir els califats, va canviar el sistema d’escriptura, va adoptar la vestimenta occidental, i un llarg etcètera, per trobar-se una vegada i una altra amb allargues i excuses. Fins que els turcs es van cansar d’esperar i van emprendre el camí de la reislamització de la mà d’Erdogan. 

La Unió Europea és una idea magnífica i única que ha portat un dels períodes de pau i prosperitat més llargs de la història, en un continent on cada 20 o 30 anys hi havia guerra, destrucció, crisi econòmica i emigració. Va ser un gran èxit fins que els líders dels estats van decidir deixar inacabat el projecte i congelar-lo. Un projecte que no s’acaba està condemnat al fracàs, i ja sabem què vol dir fracàs a Europa, ho hem viscut massa vegades.