A Davos s’han detectat alguns moviments de les elits europees i mundials que mostren una primera voluntat d’emancipació respecte als nous imperis continentals que estan trencant totes les regles de joc. Siguin conservadors, liberals o socialdemòcrates, diversos lideratges a Europa comencen a entendre que Trump només és el símptoma de la reconfiguració del món. La Guerra Freda queda lluny i la postguerra s’ha acabat. De fet, fa la sensació de viure en el principi d’una preguerra mundial amb aliances variables en funció del moment. 

L’Europa confortable, del mercat parcialment únic, dels estats parcials del benestar i del pacifisme nominal ha entrat en pànic. Això explica el rosari de declaracions. Però el crit que s’ha sentit més fort és el de Mark Carney, primer ministre del Canadà. En la seva intervenció a Davos, que caldrà emmarcar històricament, afirmà que hi ha una ruptura de l’ordre mundial, amb la fi d’una grata ficció i a l’alba d’una realitat brutal en què la geopolítica de les grans potències no té fre. Durant dècades, digué Carney, l’ordre internacional, parcialment fals, ha estat basat en normes (comercials, de drets humans o internacionals) que els més forts se n’han eximit quan els ha convingut. Aquesta ficció ha estat útil en el marc de l’hegemonia nord-americana, que ha garantit la seguretat militar europea i una certa estabilitat en les rutes marítimes obertes, el sistema financer estable i el suport a marcs internacionals per resoldre disputes. El ministre canadenc va afirmar que aquest pacte ja no funciona i que som enmig d’una ruptura, no d’una transició. Les potències mitjanes i els estats petits han quedat a la intempèrie, ja que les institucions multilaterals en què es recolzaven—l’OMC, l’ONU, les COP—,  per a la resolució col·lectiva de problemes, estan molt debilitades.

Davant d’aquesta constatació, la tendència de tothom és a l’autoprotecció i a assolir una certa autonomia estratègica: en energia, aliments, minerals crítics, finances i cadenes de subministrament. Però si això es pretén fer en solitari serà un fracàs. Carney cità Alexander Stubb que promogué l’anomenat “realisme basat en valors”: principis i pragmatisme. Principis en el compromís amb els valors fonamentals: la sobirania i la integritat territorial, la prohibició de l’ús de la força llevat que sigui coherent amb la Carta de l’ONU, el respecte dels drets humans. Pragmatisme, en reconèixer que el progrés sovint és incremental, que els interessos divergeixen, que no tots els socis comercials o econòmics compartiran aquells valors. Dit d’altra manera: cal diversificar aliances, prioritzant les que defensen un model de democràcia i drets humans, però alhora, no prescindir de cap relació econòmica i comercial que benefici el mateix país i el salvi de la subalternitat respecte a algun dels neoimperis, siguin rus, xinès o nord-americà.

A Europa, ens convindria seguir al peu de la lletra l’estratègia marcada per Carney. La primera premissa és que la Unió Europea està corcada per estats en mans d’elits que juguen a perpetuar la partida de la subordinació a un imperi. Orban en seria un exemple clar. Però la tebior europea en l’ajut a Ucraïna en una partida en què es juga el futur del model, només es pot entendre per la covardia de les elits en abordar els nous signes dels temps, on la força violenta de les dictadures s’imposa a la força tova de la raó. Llavors, al si mateix d’Europa caldrà bastir aliances variables, però eficients, amb objectius compartits que superin el marc de les institucions comunitàries paralitzades. Hi ha símptomes d’unes primeres reaccions.

La conservadora Christine Lagarde, presidenta del Banc Central Europeu (BCE), va abandonar de manera abrupta un sopar exclusiu al Fòrum de Davos el 2026 després de sentir uns comentaris considerats ofensius per part de Howard Lutnick, el secretari de Comerç dels EUA, sobre Europa. Von der Leyen acaba d'anunciar que es podrà registrar una empresa de la UE en un termini de 48 hores, completament en línia, en un marc empresarial únic europeu per operar i escalar sense barreres internes. Ha previst nous pactes comercials amb Índia, Austràlia, Indonèsia, Filipines, Tailàndia, Malàisia i EAU. I la Unió de l'Estalvi i la Inversió: integració de mercats de capitals per finançar pimes, scaleups i indústries estratègiques; l’Affordable Energy Action Plan: interconnexions, renovables i nuclear per abaixar preus i reduir dependències; i en defensa: fins a €800.000 milions el 2030 amb especial atenció a la defence-tech (IA, drons). I pel que fa a l’Àrtic/Groenlàndia: inversió europea i reforç de seguretat; sobirania no negociable i cooperació amb aliats.

També en el front espacial europeu: Eutelsat (via OneWeb) acaba de signar un acord de llançament múltiple amb MaiaSpace, el "petit llançador reutilitzable" desenvolupat per ArianeGroup, per deixar de dependre dels satèl·lits d’Elon Musk. 

Europa ha començat a ensenyar les dents en amenaçar de desfer-se de 10 bilions de dòlars en actius americans! 3.600.000 milions només en bons del Tresor dels EUA. Això és el 40% de totes les possessions estrangeres! Dinamarca és, òbviament, qui ha iniciat les hostilitats; un fons de pensions acaba d'anunciar que vendrà tots els seus bons del Tresor dels EUA a finals de gener. I atenció a aquesta setmana, on per raons de debilitat financera interna, sembla que el Japó vendrà en massa els bons americans en què té un pes molt important. Els analistes del Deutsche Bank adverteixen que la principal debilitat dels Estats Units és la seva dependència del capital estranger. En el moment en què els aliats maltractats deixin de reciclar els seus excedents en actius nord-americans, el privilegi del dòlar deixarà de semblar permanent i començarà a semblar condicional. El retorn cap al patró or que es detecta, ja marca un camí.

En un recent article, Thierry Breton, excomissari europeu i exministre de centre francès, esbossava les línies a seguir per Europa, que en bona part comparteixo. Europa s’ha d’unir per exercir tot el seu pes continental i afirmar, en un món que només reconeix la força, qui som: 450 milions d'europeus. Amb una apel·lació al patriotisme europeu indicava les seves fortaleses. Europa ha tingut una etapa imperial que ja ha estat superada i que en els darrers temps ha creat una entitat política sense igual al món, basada en l'estat de dret, la primacia de la democràcia i les llibertats individuals, la lliure circulació de béns i persones, i una comunitat de valors que respecta la sobirania nacional. I en el marc d'un mercat únic i una moneda comuna.

Europa s'ha consolidat com una construcció política a l'avantguarda de la modernitat democràtica post imperial. Però avui, amb el retorn d'una realitat brutal, haurà de reaccionar per respondre a les noves amenaces imperials que representen un risc existencial. Una comunitat de democràcies de més de 450 milions de ciutadans pot plantar cara als nous imperis. Cal que posi en marxa projectes que abasten la defensa europea, l'energia europea, la unió dels mercats de capitals i els eurobons, la salut i la sobirania alimentària europees, la tecnologia digital europea i la reconquesta de tecnologies clau —inclosa la IA—, així com el control del nostre espai d'informació i la primacia de les nostres lleis digitals contra l'hegemonia dels GAFAM i altres BATX (Baidu, Alibaba, Tencent, Xiaomi). Cal equipar-nos per competir amb actors privats estrangers —Musk amb SpaceX i Starlink, per exemple— i on la Unió ha d'afirmar la seva autonomia. I, per descomptat, la ciberseguretat europea i el desenvolupament quàntic, així com el repte multifacètic d'abordar les nostres dependències crítiques.

Tot un programa d’acció, el de Breton, que caldria tirar endavant amb aliances sòlides de geometria variable. Els aliats s’han de comprometre amb pressupost i accions legals, no només amb rodes de premsa i piulades ocurrents. No veig Espanya, ni amb el PSOE, ni menys amb el PP, amb capacitat davant aquesta emergència, incapaç de fer front al col·lapse de mobilitat en el territori més industrial de l’estat i incapaç de modificar el model de creixement econòmic basat en el poc valor afegit i la immigració no qualificada.

I en qualsevol cas, per a tothom i com a titular de contraportada, hi ha la frase de Carney: "La nostàlgia no és una estratègia".