"Estem davant la ruptura de l’ordre mundial, la fi d’una bonica història i l’inici d’una de brutal en què la geopolítica de les grans potències no estarà subjecta a cap límit. Però també els diré que les potències mitjanes com el Canadà no són impotents". Així va començar el seu discurs davant el Fòrum de Davos el proimer ministre canadenc, Mark Carney, el 20 de gener passat. Carney va defensar un model alternatiu al trumpista, un "realisme basat en valors”, una mena de clam per l'alliberament del domini trumpista. Va ser el dia abans de la intervenció de Donald Trump.
A més d’un diagnòstic molt cru del panorama mundial, va donar alè als qui reclamen una resposta a l’ofensiva imperialista, denunciant la tendència a "evitar problemes i esperar que la docilitat els garanteixi la seguretat". I va ensenyar les urpes al proclamar que el seu país té el que el món vol: és una superpotència energètica, reserves de minerals crítics, la població més formada del planeta, talent i un govern capacitat. El discurs de Carney va ser el més aplaudit a Davos i va fer del dirigent canadenc el líder del món que no vol ser trumpista.
La irrupció de Carney en la política canadenca es va produir arran de la renúncia de Justin Trudeau, el carismàtic líder del Partit Liberal que va governar deu anys amb una agenda progressista en temes com el clima i els drets de la dona. Al Canadà, de tradició bipartidista, els liberals se situen en un centre esquerra enfront la dreta del Partit Conservador. Hi ha el Nou Partit Progressista, socialdemòcrata, però minoritari. Trudeau estava desgastat i l’intent de pressionar la ministra de Finances per ampliar la despesa pública va provocar la seva renúncia. Carney va aparèixer com el seu relleu liberal i el va succeir com a primer ministre.
Malgrat el seu prestigi (formació a Oxford i Harvard, després a Goldman Sachs, president del Banc del Canadà i del Banc d’Anglaterra), Carney no hagués guanyat les eleccions sense l’ajuda involuntària de Trump. La seva arribada al poder va coincidir amb el retorn d’un magnat nord-americà que va escollir el Canadà com a primera víctima. Els atacs trumpistes reclamant l’annexió del Canadà van demostrar que el financer fred i serè també podia ser un polític hàbil i intuïtiu. Sense perdre els nervis, va dir a Trump que es confités el seu somni i, mentre el conservador Pierre Poilievre ja coquetejava amb el nord-americà, va convocar eleccions i les va guanyar.
Una vetllada a la Casa Blanca
"El Canadà no està en venda. Ni ho estarà mai". Les paraules del primer ministre canadenc, Mark Carney, van caure a plom sobre un despatx oval en tensió. Al seu costat, Trump, envoltat del nucli dur -i cortesà- de la seva Administració. La resposta del president dels Estats Units va ser: "Mai no diguis mai". Feia una setmana del triomf liberal, potser la primera gran derrota partida pel magnat des del seu retorn a la Casa Blanca.
Carney va sortir viu de Washington. Però, sobretot, convençut del seu particular full de ruta. Fins ara, és possible que els dos líders que han gestionat millor les escomeses irracionals del nord-americà hagin estat els seus veïns: Carney al nord i la mexicana Claudia Scheinbaum al sud. Tots dos poden haver trobat el to adequat: dir "no" al desfermat president dels Estats Units, amb sobrietat, sense excessos retòrics ni perdre els nervis en un moment en què Trump gaudeix al veure l’ansietat dels qui vol humiliar. De fet, Carney ni tan sols va esmentar el president nord-americà en la seva intervenció.
El líder canadenc simbolitza també un manual de resistència per a la Unió Europea. Ha fet els deures aquests mesos. En el seu discurs a Davos va anunciar les mesures estratègiques que havia engegat: la reducció d’impostos als ingressos, la decisió de duplicar la despesa en defensa d’ara al 2030, la negociació d’acords de lliure comerç amb els països del Mercosur i d’altres potències emergents com l’Índia. Així com tancar acords comercials amb la Xina i Qatar.
En el cas xinès, Canadà ha obert la porta a l’entrada de vehicles elèctrics xinesos amb aranzels baixos a canvi de la reducció aranzelària a l’entrada de productes agrícoles canadencs a la Xina. Carney té clara la urgència de l’autonomia estratègica i propugna una geometria variable de coalicions internacionals. I no ha perdut el temps.
