El 9 de maig del 1950, el ministre d'Afers Extriors francès, Robert Schuman, va proposar que França i Alemanya gestionessin plegats la producció de carbó i acer. Feia només cinc anys que havia acabat la Segona Guerra Mundial. Les paraules del diplomàtic es coneixen com la Declaració Schuman i són considerades l'acte baptismal d'allò que després seria la Unió Europea. Per això el 9 de maig és el Dia d'Europa, com el 8 de maig ho és de la Victòria perquè va ser quan l'Alemanya nazi es va rendir als aliats.

Per segon any consecutiu, el Dia d'Europa se celebra en plena guerra al continent. La invasió russa d'Ucraïna ha recordat la fragilitat de la pau internacional i, certament, les grans paraules de l'europeisme més previsible xoquen de ple amb les realitats crues que posen a prova contínuament les bones intencions proclamades. La Mediterrània és un cementiri, les onades migratòries recorden les mancances del projecte europeu i les societats del continent presenten encara greus desequilibris de tot ordre. 

Amb tot, no sembla haver-hi alternativa al model europeu. Si més no, per l'esquerra. És dins de la UE on els drets dels ciutadans han assolit més protecció, amb totes les mancances que espuguin esmentar, i on l'estat social ha arribat a nivells més consolidats. I fins i tot l'actual conflicte a Ucraïna corrobora també que fora de la UE les crisis sovint es resolen de manera no pacífica. 

En un món amenaçat per règims autoritaris, el model de societat europeu troba poques homologacions fora del continent. Allí on mirem, les alternatives que se'ns ofereixen estan lluny de ser engrescadores, sigui la Xina del Partit Comunista post-Mao o el capitalisme desfermat dels Estats Units. També governs de dreta antiliberal han fet niu en estats de la Unió, sigui Polònoa o Hongria, o amb partits d'extrema dreta entrant en executius de coalició, com acaba de succeir a Finlàndia. La democràcia europea sembla a vegades un fortí encerclat.

Si observem els índexs de benestar i els nivells de llibertat existents, fa la sensació que el model europeu només pot ser guanyador. El projecte comunitari ho té tot per guanyar, però li manca seguretat en ell mateix i és posat a prova davant de cada crisi. La guerra a Ucraïna i l'ascens de l'extrema dreta ens recorden que el projecte europeu és l'únic model que pot preservar llibertats i benestar. I malgrat això, hi ha incertesa. S'hi referia l'any passat el filòsof francès Yves Charles Zarka quan deia que Occident havia perdut la confiança en ell mateix: "De tant viure en llibertat, l'hem acabat oblidant". I atribuïa a aquest fet les pors i l'auge de l'extrema dreta. Aquesta desconfiança és l'únic que no està clar si sabrem combatre.