Parlem força del baix nivell d'anglès que caracteritza aquest país, i amb motiu: molta brometa amb Rajoy, però el ciutadà català sovint queda en evidència quan compara la seva habilitat anglòfona amb la de veïns europeus, sobretot, nòrdics. Ara bé, no sento dir gaire cosa del filo-analfabetisme dominant pel que fa a les altres llengües europees de matriu llatina.

Parles que tenim ben a prop, que són estructuralment familiars i de les quals podríem arribar a tenir uns coneixements elementals per poc que ens hi poséssim, que ens privarien de fer el ridícul cada cop que anem França endins o que albirem Ventimiglia. Perquè és ben trist veure un compatriota aterrant al Charles de Gaulle o travessant la frontera d'El Pertús, catalana terra d'altra banda, i balbucejar en anglès: "Excuse me, may I have a coffee?".

Abans, la proximitat geogràfica era determinant en el coneixement d'una llengua estrangera: sovint s'aprenia, o s'adquirien, si més no, nocions de la del país del costat, molt marcadament en un territori de frontera com el nostre. La globalització ha portat, però, la implantació d'un codi franc d'abast planetari, l'anglès.

Molt pràctic, sí, i no ho posarem en qüestió a hores d'ara. Però la pèrdua de la noció de veïnatge, d'una certa complicitat amb les cultures que t'envolten, és empobridora. No té sentit que un català i un francès, un portuguès i un italià, s'expressin entre ells en anglès.

Alhora caldria fer notar que hi ha certes diferències entre creure que saps parlar una llengua com ara l'italià i parlar-la de debò. Compte amb els falsos amics: "salire" no vol dir sortir, sinó pujar. Etcètera.

I, en fi, si a aquestes equacions hi afegim la discreta existència de llengües que no tenen un estat al darrere, com ara l'occità, l'efecte pot acabar sent un xic grotesc: un català pot trobar-se demanant "one beer" al bar d'un bonic poblet provençal sense parar-se a pensar que en la, potser, llengua de qui te la servirà, cervesa es diu, exactament, cervesa.

De fet, al Primavera Sound, es demanen "beers" quan molts d'aquests cambrers estrangers són portuguesos que coneixen aquesta beguda fermentada amb una paraula força propera, "cerveija".

Fa uns anys, dos catedràtics de filologia alemanys, Til Stegmann i Horst G. Klein, van idear un mètode per aprendre alhora fins a sis llengües del tronc romànic: el català, el castellà, el francès, l'italià, el portuguès i el romanès.

Partien de cinc fases o capes, des dels 5.000 mots d'ús universal que coneixem, sembla ser, sense adonar-nos, a través d'un lèxic panromànic, de certes correspondències fonètiques, paraules compostes i, afinant el tret, arribant a coincidències estructurals i morfològiques, i formes que, en fi, es podien desxifrar i relacionar entre una llengua i l'altra. La finalitat era fer possible una competència general bàsica de sis idiomes que parlen 750 milions de persones.

No sé si l'invent dels senyors Stegmann i Klein va ser reeixit ni si alguna institució europea els va fer gaire cas, però l'esperit d'aquell mètode, la melodia, m'és simpàtica. La insuficiència cultural també és això, no saber res dels teus veïns, que la música que escolten a una hora i mitja d'autopista et sigui estranya o incomprensible.

Província és estar atent només al hit parade de Londres o Los Àngeles. I que vingui Carla Bruni al Palau, tan torinesa i tan francesa ella, i et parli de les seves "new songs" que escoltarem "tonight". Europa no havia de ser això, oi?