Un dia, un amic periodista, que va assistir a una reunió amb corresponsals estrangers, em va dir que li van fer aquesta pregunta: “Quina seria la primera diferència que notaria si avui Catalunya fos una república independent?”. I ell, sense pensar-s’ho gaire, va dir-los: “Existiria”.

La resposta del meu company d’ofici, si ho pensem bé o si ho volem pensar bé, ens diu moltes coses. D’entrada, ens pot explicar per què el “procés” és una revolta protagonitzada per la classe mitjana i mitjana alta i, en el nostre cas, majoritàriament, catalanoparlant. Si algú ho dubta i pensa que són les “classes populars catalanes” alçades contra les injustícies del capital, doncs, només cal que es documenti una mica i potser, només potser, hi comenci a veure clar.

Hi ha prou treballs seriosos que així ho expliquen. És sobrer insistir-hi. “Existir”, aquesta és la qüestió. Però ningú no es planteja si “existeix”, si té problemes per arribar a final de mes de forma continuada. Però és que a més, a Catalunya, hi ha identitats compartides i, en alguns casos, excloents.

Personalment, soc dels que pensa que en una Catalunya independent l’estat del benestar resultant podria ser més ambiciós i sostenible que l’actual, com també la inversió en I+D o el model educatiu, per exemple. Però, desgraciadament, ens quedem en l’”existir”. I mentre no sortim d’aquí no hi haurà res a fer. No s’ampliarà cap base. Zero, ni una. Amb tot, una cosa és el desig i una altra és la realitat.

Vull dir amb això que el dia que hi hagi una Catalunya independent no seran els arcàngels ni la Moreneta la que faran que sigui una societat més justa, sinó que ho determinarà la correlació de forces que hi pugui haver en un moment determinat. Però bé, ja se sap que en moments d’agitació i de propaganda tot són flors i violes com, per exemple, que avui, a Catalunya, ningú no és de dretes.

Tenim govern. És cert, però el president dedica més temps a parlar de l’”existir” que dels problemes quotidians que a tots ens afecten. I què podria dir del Parlament o del partit que va guanyar les eleccions en vots i escons? Un partit, per cert, incapaç de fer oposició responsable i que l’únic que persegueix i demanda és que es torni a aplicar el 155 o, si fa al cas, que no s’indultin els presos.

JxCat i Waterloo han imposat la seva agenda, que no és una altra que la de la paràlisi. Mentrestant, intenten crear nova plataforma electoral que anomenen La Crida i esperen el “momentum”. Aquesta paràlisi pot satisfer els fanàtics, els activistes i els que no tenen problemes per arribar a final de mes, però aquest no-govern allunya cada dia més de les institucions pròpies un munt de col·lectius.

És ben cert. Amb presos és impossible que hi hagi normalitat com si aquí no hagués passat ni passi res. Però amb presos ha de ser possible aconseguir que hi hagi un govern efectiu.

La vagues de metges d’aquesta setmana, la d’estudiants i professors universitaris, la de mestres i la de funcionaris haurien de ser prou il·lustratives per a tots aquells que esperen el “momentum” i mantenen l’acció de govern en ralentí. ERC ha demostrat pel dret i l’inrevés que és un partit i no un poti-poti. Tenen conselleries de molt pes i quadres molt qualificats al capdavant.

Els republicans farien bé de no deixar-se dominar per la paràlisi del “momentum” que imposen els que malden, desesperadament, per conservar el poder. I també haurien d’estar orgullosos de ser un partit, i no una plataforma del tot a cent amb estelada que ara alguns ens diuen que és el més democràtic de tots els temps.