Una fal·làcia és tota aquella sentència que, a base d’una falsa aparença, acaba semblant veritat però en realitat és una mentida més o menys acceptada. Si més no, per alguns. D’exemples, aquests dies ens en sobren si obrim les planes de política.

És una fal·làcia quan Enric Millo diu que és irrellevant que el govern sigui independentista o no per treure el 155. Perquè, en realitat, no acceptaran el mandat de les urnes. Els vots van donar una majoria independentista que s’esforça per trobar una via per investir el president Puigdemont que no trenqui amb el reglament del Parlament i que, alhora, sigui el menys lesiva possible per als membres del govern a l’exili.

Miguel Hernando, portaveu del grup parlamentari popular al Congrés, no podia ser més clar quan deia que Puigdemont era un “zombi”, que el procés estava mort i que tenia el precedent d’Artur Mas i Francesc Homs per fixar-s’hi. Que si no vols pols i no vols ser un cadàver polític, no vagis a l’era, en poques paraules.

Que ni mengen ni deixen menjar. És la judicialització de la política i la politització de la  justícia. És passar del plasma capriciós de Rajoy al possible plasma forçat de Puigdemont. És acceptar –desitjar, gairebé– que els presos polítics acatin la Constitució, el 155 i fins i tot l’aguiló si els ha de servir per sortir de la presó; que no volem màrtirs, que els volem lliures.

Una altra fal·làcia és que a les eleccions del 21-D s’enfrontaven el bloc constitucionalista contra el de la unilateralitat. Depèn de l’article de la carta magna en què ens fixem –el 155, per exemple–, potser sí. Però si parlem del constitucionalisme que avala la llibertat d’expressió (art. 20), del que garanteix el pluralisme polític (art. 1.1) o el que promou que les llengües pròpies de les autonomies són un patrimoni que cal respectar i protegir (art. 3.3) ja no és tan segur que hi trobéssim els autoanomenats partits constitucionalistes.

Un nom que s’autoadjudiquen en front de la unilateralitat. Sense tenir en compte que ha estat aquest bloc, el del 155, el que ha actuat de manera unilateral, el que s’ha negat sempre a parlar de la possibilitat d’organitzar un referèndum i ni tan sols seure amb els membres de la societat civil que formaven part del Pacte Nacional del Referèndum.

No és més cert, tampoc, quan demanen que el Govern català que surti elegit es dediqui a fer lleis més enllà de les dedicades a construir un estat propi. La fins ara presidenta del Parlament, Carme Forcadell, es va encarregar de recordar que en la darrera legislatura es van aprovar un total de 26 lleis, de les quals una dotzena van ser tombades pel Tribunal Constitucional. Algunes d’elles tan poc sospitoses de ser sobiranistes com la de la pobresa energètica o la llei del canvi climàtic.

I encara més: demanen que tornem a la normalitat. Com es pot tornar a la normalitat amb membres del govern que són a la presó i d’altres que han hagut de fer la maleta i marxar a Brussel·les? Enric Millo deia a Catalunya Ràdio que no concebia un president de la Generalitat fora de Catalunya. I un vicepresident sí? Llarena ha obert la porta que Oriol Junqueras pugui delegat el seu vot, però no li permet tornar a Catalunya i participar de les seves funcions com a vicepresident del govern des del Parlament.

A quina normalitat volen tornar? A la de quan cantàvem “votarem” i “no tinc por”? Ens han rebentat ulls i càntics.