La nit electoral, el primer ministre polonès, Donald Tusk, va sortir a celebrar la victòria del seu partit, la Llista Cívica, a les europees. La seva formació, centrista en el context de la política del seu país i principal adversària de la ultradretana Llei i Justícia, va arribar primera mesos després que Tusk aconseguís sumar una majoria al Parlament de Varsòvia. Tusk va presentar el triomf com una notícia esperançadora per Europa, en un moment de creixement del bloc ultra. Llei i Justícia va ser la força més votada a les eleccions generals celebrades fa uns mesos, però Tusk va fer una coalició amb diversos partits, entre ells els socialdemòcrates.
El partit de Tusk forma part del Partit Popular Europeu, cosa que el fa company de viatge del PP espanyol. Les homologacions internacionals tenen aquestes coses, que fan companys de grans organitzacions a partits i dirigents molt allunyats. En el cas del polonès, va quedar clar l'octubre del 2017, quan Tusk, aleshores president del Consell Europeu, va comparar subtilment la repressió policial amb la que els polonesos havien patit durant el règim comunista.
En les diverses declaracions dels responsables del PP espanyol després de les eleccions de diumenge, cap d'ells ha fet cap valoració de fons sobre el que és el gran tema d'aquestes eleccions com és l'ascens de l'extrema dreta. Alberto Núñez Feijóo no ha sortit del tancat en què s'ha situat, obsedit no pas pel futur del projecte comunitari sinó pel futur de Begoña Gómez. Aquest dilluns, el portaveu de l'executiva, Borja Sémper, s'ha resistit a fer cap referència a l'èxit ultra i s'ha limitat a donar les culpes a la socialdemocràcia.
El principal partit de la dreta espanyola arrossega una llarga història de desencontres amb les tradicions polítiques europees. L'homologació internacional mai va ser fàcil per a la vella Aliança Popular, bressol fraguista de l'actual PP, que va mantenir contactes amb la CSU de Baviera però era vsit amb fredor des de la CDU de Helmut Kohl, que inicialment va apostar per l'anomenat Equip Espanyol de la DC i després va coquetejar amb UCD. La biografia política dels grans noms del PPE són democristians fundadors de la UE, als quals els dirigents del PP espanyol solen citar, sovint sense conèixer-los. Els De Gasperi i Adenauer eren conservadors i anticomunistes, però havien combatut Mussolini i Hitler.
Al PP no li preocupa massa l'ascens ultra. Calcula fins a on el pot beneficiar i com en pot obtenir part del pastís. D'aquí l'obsessió per intentar fer amb Vox el que els va sortir bé amb Ciutadans. Amb un origen en el pòsit del franquisme sociològic, el PP no ha fet cap esforç per contraposar argumentalment amb els criteris de l'extrema dreta. Ni Marine Le Pen diu d'Emmanuel Macron el que Feijóo diu de Pedro Sánchez.
Una de les desgràcies de la democràcia espanyola és que el PP té poc a veure amb el sector més europeista de la dreta europea. Ara, quan dins del PPE es visibilitzaran tons diferents sobre com han de gestionar la relació amb l'extrema dreta, tornarem a veure com el PP s'alinea amb els sectors més oportunistes dels conservadors. De fet, durant la campanya, Feijóo ja va aplaudir, passant de puntetes, l'acostament a Giorgia Meloni. La dreta espanyola, que mai ha destacat pel seu europeisme, s'hi farà més si d'Europa venen núvols negres.