Inevitablement, estrenar any comporta marcar-se bons propòsits individuals i col·lectius. Què tal el de fer de l’any 2017, el dels feminicidis zero, a casa nostra? Si bé partim de dades provisionals, i el còmput podria haver variat, l'any passat van ser assassinades set  dones a Catalunya, segons dades del Departament d’Interior sobre violència masclista.

L'última víctima fou un cas àmpliament mediatitzat perquè l’assassí que va cometre el crim era un periodista famós. L’assassinat va ocórrer el passat 19 de desembre. I aquest recull de xifres és del dia 20 d’aquest mateix mes. De la mateixa manera, les dades que recull el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat computa un total de 44 dones assassinades al conjunt de l’estat espanyol el 2016; 19 de les quals als territoris dels Països Catalans, actualitzades a 21 de desembre.

Les xifres són sempre pernicioses. Perquè no expliquen els noms, ni els cognoms, ni les circumstàncies que han viscut amargament aquestes dones, ni el sofriment, ni el buit que deixen en les persones que estimaven, ni els fills o filles que queden òrfenes, pares i mares, germans i germanes, que potser no van ser a temps ni van saber com socórrer-les.

Però, lamentablement, aquestes xifres s’exponencialitzen si es furga en d’altres barems de mesura. El portal feminicidio.net fa créixer aquest balanç fins a 103 al conjunt de l’Estat, 15 a Catalunya. El perquè d’aquest increment és un de les raons de denúncia sistemàtica de molts col·lectius feministes que lluiten per més reconeixement de la violència masclista. Segons la llei 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gdènere només es reconeixen els assassinats comesos en el marc de la parella o exparella. Per tant, queden al marge els assassinats de l’entorn de la víctima, assassinats per membres de l’entorn familiar, els crims comesos per fills contra mares o les prostitutes.

Segons aquests criteris, quatre de cada deu casos no queden reflectits en el registre oficial. Fent ús de les dades de l’informe d’aquest portal citat anteriorment, el 66,5% dels assassinats són d’homes contra les seves parelles o exparelles, el que es denomina com a feminicidi íntim; 15,3% són entre familiars; 8,7% són feminicidis sense una relació afectiva; 5,2% són comesos contra nenes i un 3,7% contra dones que exercien la prostitució.

La violència masclista és una xacra social. Un atemptat terrorista que es produeix amb una freqüència esgarrifosa. Quan succeeix, ocupa pàgines als diaris, informatius i concentracions de minuts de silenci. Però malauradament, només és el desenllaç d’un terror acumulat. Les estadístiques que facilita l’Institut Català de les Dones del telèfon gratuït d’atenció a les víctimes (900 900 120, graveu-vos-el al mòbil) rep de mitjana 836 trucades cada més, un acumulat de més de 9.200 entre gener i novembre d’aquest any. La majoria de les persones que hi truquen són les víctimes directes: 71%. Però en un 26% dels casos ho fa un familiar o persona propera. Només en un 2% un professional de l’àmbit de l’atenció social.

Deixar a zero aquest comptador és un exercici d’humanitat, de deure social, de consciència col·lectiva. Van publicar-se molts articles arran el cas del Quintà sobre la seva manera de fer, sobre tics autoritaris, agressius, assetjadors. Si hi ha indicis de maltractament, denunciar és cosa de tots. Per això hi ha els Mossos (112), el de l’ICD (900 900 120) o el del Ministeri (016). Quan se sap un nou cas sempre és massa tard. Mentrestant, l’obligació de posar-hi fi és un deure compartit.