El debat sobre la protesta dels CDR a les seus dels partits independentistes s’ha centrat, sobretot, en les formes. I és important, perquè presentar-se a la seu d’un o un altre partit i empaperar i pintar la façana no és, precisament, la manera més constructiva de plantejar un debat estratègic. Diria que només contribueix a la divisió interna de l’independentisme, cosa que, necessàriament, afebleix el moviment. Perquè un cop es travessa la línia que separa les discrepàncies estratègiques dels insults i les acusacions de traïció, és molt difícil tornar enrere.

I, tanmateix, crec que el debat sobre les formes no és el més important. Cal parlar del fons i, si és possible, fer-ho de forma civilitzada i no a crits. Anem al fons. El comunicat del CDR exigeix als partits que desobeeixin totes les imposicions dels òrgans estatals i al govern que "acati el mandat de l’1 d’octubre on es va refrendar la creació de la República Catalana".

Diria que en el comunicat s'hi barregen dos debats. Un de tàctic, sobre les respostes concretes a situacions com la investidura a distància de Puigdemont o les suspensions de diputats, i un de fons, sobre la "implementació de la República". El debat tàctic és ben lògic, ja que aquests mesos s’han viscut situacions de difícil gestió davant d'imposicions absolutament abusives dels òrgans de l’estat, que segueixen en la seva espiral repressiva.

La desobediència a situacions injustes és una opció de resistència que sempre cal considerar, i valorar per les seves conseqüències. Davant de situacions concretes, que poden plantejar dilemes sobre què convé fer, és legítim i raonable que apareguin posicions diferents en funció de la valoració que hom faci de les conseqüències i capacitat transformadora d’una desobediència determinada.

El problema, tanmateix, és que aquest debat s’emmarca en un altre, que és el de "fer efectiva la República". I aquest és un plantejament que no sembla preocupar-se del dèficit de legitimitat de la República que es va proclamar, d’aquella manera, el 27 d’octubre. El problema d’això és que, possiblement, no atendre a la qüestió de fons –la de la majoria social- desvirtua el poder transformador de moltes de les desobediències que es plantegen. Perquè una cosa és respondre la repressió i la resposta autoritària de l’estat, que és un camí que pot comptar amb un gran consens social a Catalunya, i una altra és mirar de "fer efectiva" una declaració d’independència que no comptava amb els elements necessaris per ser percebuda com a legítima per un gruix prou important de la societat catalana.

L'independentisme necessita demostrar encara que compta amb una majoria absoluta de la societat catalana al darrere. El primer d’Octubre fou un gran gest de desobediència, democràcia i dignitat, però no va servir per demostrar-ho. Per les condicions creades per la persecució estatal i sobretot perquè al remat la participació no va superar el 43%. El 21 de desembre, quan va votar el 80% del cens, l'independentisme va fer el seu millor resultat en termes absoluts. Però de nou va quedar per sota del 50%.

Es poden fer molts números per argumentar que un 47% és més que un 43%. Però tot això no serveix de gran cosa. Assolir una majoria indiscutible és el primer pas, necessari i ineludible, per generar un escenari de ruptura democràtica que puga comptar amb la legitimitat necessària. I sense això no hi ha cap república catalana que siga viable. I menys encara amb la polarització interna que expressa el creixement de Ciutadans i l'agressivitat del nacionalisme espanyol.

Els que parlen aquests dies d’implementar la república de manera immediata passen de puntetes per aquest i altres "detalls", però la realitat és tossuda. I si l’independentisme té alguna possibilitat de triomfar passa, tant sí com no, per compartir el projecte amb un segment més ampli de la societat catalana i per generar un mecanisme de decisió col·lectiva àmpliament percebut com a legítim. I el 27 d’octubre no compleix aquest requisit i per tant no pot ser el moment fundacional de cap república viable.

Certament, aquesta posició no ha sigut sempre majoritària dins l'independentisme. Esquerra Republicana, per exemple, que ara advoca per una tasca a més llarg termini d’eixamplament de majories, fins no fa gaire també passava de puntetes per la qüestió de les majories i va pressionar per declarar la independència fins al darrer moment. Ja durant la campanya del 21D ERC va fer un canvi evident de to, per bé que encara amb una certa ambigüitat. Aquests canvis de posició no són fàcils de gestionar, i és comprensible que generin frustració en una part de l’electorat independentista que havia comprat el relat de la llei de transitorietat.

Però amb tot el que va passar la tardor de l’any passat a ningú li hauria de sorprendre que una part important de l’independentisme haja fet aquesta reflexió estratègica. I no és només ERC qui ho ha fet, alguns actors rellevants de l’entorn de la CUP o de Junts per Catalunya també. Només cal llegir, per exemple, l’entrevista recent que va concedir Jordi Sánchez. A més, per les dades que hem anat coneixent suggereixen que una majoria important del votant independentista ha actualitzat les seves posicions, malgrat que no s’expressa amb tanta contundència a les xarxes ni als carrers. La mala gestió de les expectatives d’una part de l’independentisme condiciona molt el debat, però els indicis suggereixen que no és un bon reflex del corrent central del sobiranisme.