A la pel·lícula La habitación de Fermat, els protagonistes estan tancats en un escape room diabòlic que es va estrenyent mentre no troben la sortida. He pensat en aquesta pel·lícula assistint als debats que dominen el conflicte català en els darrers dies. Hi ha grups i sectors convençuts que la solució –o una part bàsica de la solució-, passa per constituir un govern de la Generalitat que permeti l’assumpció de les competències arrabassades per l’aplicació de l’article 155, en paral·lel a la reivindicació de la llibertat dels presos. En alguns casos, com en la proposta de dimecres dels "comuns", aquesta llibertat forma part explícita del programa d’un hipotètic govern que assumeixi el poder per un temps limitat.

Les peticions d’un govern de la Generalitat que pugui actuar amb –relativa: tot és relatiu- llibertat van començar ja fa setmanes: l’article d’Andreu Mas-Colell, les declaracions de Marta Pascal, les propostes de Joan Tardà, Oriol Junqueras o Marta Rovira, els acords més recents d’Òmnium Cultural, idees apuntades per articulistes independentistes reconeguts, i des de la banda no independentista, els cables llançats els últims dies per Miquel Iceta o l’esmentada proposta de Govern d’independents feta dimecres per Xavier Domènech, dels "comuns".

Però aquests grups es mouen enmig de pressions que els condicionen, com els personatges de la pel·lícula veuen acostar-se perillosament les parets de l’habitació. És, d’una banda, una pressió potent i agressiva de l’aparell de l’Estat, personificat en el jutge Llarena, jutge del Suprem amb vocació de jutge suprem; cada decisió judicial contra els responsables del procés no només genera un gran dolor personal sinó que és un cop contra les opcions dels que pretenen fer passes polítiques per recuperar l’autogovern. Tot i que la seva jurisprudència creativa li brolli de dins individualment, està clar que les seves decisions reben aplaudiments interessats i eufòrics des de partits com Ciutadans o el PP –i l’aquiescència del PSOE-, per més que íntimament, Rajoy pugui desitjar la fi d’aquest conflicte –que va atiar ell, per activa i, també, per passiva-, ara que necessita els vots del PNB per aprovar els pressupostos.

Però també és cert que el moviment sobiranista no és homogeni, i hi ha una part important que aposta per l’irredemptisme, per un “Puigdemont o Puigdemont”, per no donar ni la més mínima sensació que se cedeix a la repressió estatal. Aquest resistencialisme numantí –perdó per la referència espanyola- inclou l’entorn del president, una part important de Junts per Catalunya –“som la llista del president”, afirmava dimecres una diputada al Parlament, admetent de manera implícita que sense una investidura de Puigdemont el grup no té sentit-, la majoria de la CUP, l’ANC, i un seguit de personalitats sense responsabilitat política però amb capacitat d’influència a les xarxes (un responsable de premsa d’ERC els anomenava fa uns dies, irònicament, “els herois de Twitter”).

Així estan les coses avui, però el que ens ha demostrat el procés, amb la seva cara i la seva creu, és que és un ésser en permanent mutació, i que obliga els analistes a una reflexió constant i una gran capacitat d’adaptació a la imparable evolució dels fets, en els diferents fronts que el país té oberts.