Un cop les màximes autoritats institucionals, així com els líders orgànics dels partits que integren el Govern, han afirmat en públic que s’havien comès errors en la gestió del procés, no és qüestió de sortir ara a desmentir-los. Però, menys encara, cal continuar amb aquesta mena d’autoflagel·lació a què ens hem abocat, darrerament, en plena confessió pública d’ingenuïtats i lliris a les mans. I com que en aquesta vida, de gairebé tot, se’n pot fer de més i de menys, també, doncs, en tot el trajecte recorregut fins ara, amb l’horitzó de la independència nacional.

Identificar els punts febles, reconèixer-los i procurar no repetir-los és indispensable per donar rigor i credibilitat a l’objectiu més ambiciós que, sens dubte, pot tenir un poble, en tota la seva història nacional. No es tracta, per tant, d’alimentar el desànim, sinó, ben al contrari, de tenir el coratge de reconèixer on s’ha fallat, esmenar els camins equivocats i transmetre a la gent, la nostra principal estructura d’estat (l’única?), la convicció que no es rebaixen plantejaments, ni es renuncia al futur d’emancipació, sinó que s’adequa el ritme alliberador a la realitat de les nostres possibilitats: calma, doncs, que sembla que tenim pressa.

Empesos pel mateix entusiasme que, el 1978, va fer que Catalunya fos on més vots afirmatius va tenir la Constitució espanyola en el referèndum corresponent, per les ganes que teníem de girar full al franquisme, vam arribar a creure’ns que, amb la voluntat d’esdevenir independents, gairebé ja n’hi havia prou per a ser-ne, i que, aprovada la República catalana pel Parlament, aquesta passava a existir, de forma immediata, i els reconeixements internacionals s’anirien produint en cascada. I, com hem pogut comprovar, les coses no van així.

Si Espanya ens tractava i tracta amb arrogància i menyspreu, des d’aquí vam tenir de menys Espanya, perquè vam menystenir les estructures d’estat que sí que ells tenen i que, amb diners nostres, fan servir contra nosaltres, però que nosaltres no tenim: diplomàcia professional, forces armades modernes i serveis d’intel·ligència actius. També es va valorar a la baixa el pòsit ideològic del franquisme, sense creure que tingués l’abast, la profunditat i la transversalitat que ha demostrat tenir a la societat espanyola. I, en general, no es pensava en la imatge de policies retirant urnes, pel seu impacte internacional negatiu, i, menys encara, en les escenes de brutalitat policial, vandalisme uniformat i odi ètnic que vam patir. Les darreres informacions sobre l’amenaça d’intervenció militar, amb violència extrema, no fan més que confirmar que Espanya no ens deixarà anar a qualsevol preu. L’estat està disposat, doncs, al que calgui per a impedir-ho i a fer-ho “todo por la patria”.  

Per contra, també vam fer càlculs de més. Vam sobrevalorar la reacció democràtica que confiàvem que tindríem a les institucions europees, de les quals no s’esperava un arrenglerament tan decidit i acrític, al costat de les autoritats espanyoles. Cap portaveu de la UE, fins ara, no ha estat capaç de condemnar l’ús de la violència contra els ciutadans europeus de Catalunya, mitjançant cossos policials uniformats i armats contra una població civil que tan sols es proposava de dipositar el seu vot en una urna. I, tot i alçar l’estendard del respecte al marc constitucional de Brussel·les estant, no hi ha hagut cap protesta per la suspensió d’una part del bloc constitucional a Catalunya, amb l’aplicació de l’article 155, que retalla drets i llibertats. Res de tot això no ha passat. Hem aconseguit simpatia i prestigi en l’opinió pública internacional, en molts mitjans de comunicació i entre personalitats reconegudes arreu del món, però no era això, només, el que s’aspirava a tenir o el que es necessitava. De part de  països que intuíem amics, no ha arribat amb tota claredat la denúncia de la brutalitat policial i, d’alguna manera, el reconeixement del comportament cívic, pacífic i democràtic dels catalans.

És legítim que hom es pregunti si, ateses les nostres febleses, llançar-se a la piscina, amb tan poca aigua assegurada, era el millor que podíem fer i sense prendre mal. Ara ha de ser prioritari aconseguir l’alliberament dels presos polítics tan injustament empresonats, el retorn dels nostres governants exiliats i l’anul·lació de la suspensió de l’autonomia política. Per a això és indispensable una victòria clara de l’independentisme a les eleccions del 21-D. Però també la convicció que no ens calen més màrtirs innecessaris. És quan són lliures i  quan són aquí que ens són útils, més que no pas a la presó o a l’exili.

I també, potser, caldria repensar el futur amb un encert superior al tingut fins ara. Amb serenor, amb calma, sense més improvisacions, justament perquè és cert que tenim molta pressa. De vegades, la línia recta no és la ruta més adient per arribar al final del camí, i un full de ruta, amb aspiracions de ser dut a la pràctica, ha de contemplar l’existència de dreceres poc probables, tan com certes giragonses més llargues i inesperades, però que, al capdavall, t’acaben conduint al destí desitjat: la conversió de Catalunya en estat independent.

Espanya i les elits paràsites que s’aprofiten, de fa segles, dels privilegis de la seva condició, sovint amb cognoms catalans, farà tot el que calgui perquè continuem pagant-los la festa. Nosaltres hem de ser capaços de respondre-hi amb intel·ligència, amb el cap i no amb l’estómac, de manera pacífica, perquè aquesta és la sola manera de guanyar. Amb astúcia i no amb rampells i mitjançant procediments internacionalment comprensibles i homologats. No hi ha marxa enrere possible perquè, ara, quedar-nos a Espanya fóra la pitjor de les decisions, atès que la revenja que tan sols comença a insinuar-se seria del tot implacable, ferotge, insuportable.

Ells tenen la força de les porres i les seves lleis, mentre nosaltres els arguments, la raó i la gent. Siguem conscients de les nostres limitacions, no per a renunciar a res, sinó per a emprendre camins que ens duguin a la victòria que somiem i no a una nova sensació de fracàs col·lectiu. Necessitem un full de ruta, un de sol i no setanta, clar i realista. Un recorregut entenedor, una gestió de la situació més afortunada, una recuperació de la confiança que avancem cap a un horitzó irrenunciable i no que anem d’una banda a l’altra, passant de la depressió a l’eufòria en qüestió de segons.  Necessitem saber administrar els recursos que tenim, mesurar les forces de què disposem, gestionar el temps amb intel·ligència i elaborar i difondre un relat seriós, creïble i que inspiri confiança, si cal reconeixent que, potser, per arribar on volem haurem d’alentir una mica el ritme, per assolir el destí desitjat amb més seguretat. La cosa va de democràcia, sí. Però, no ens enganyem: hi va perquè volem la independència. Només des de la independència podem garantir la democràcia que ara no tenim, fins aconseguir allò que el poeta anomenava “el ple domini de la terra”.