És cert que per la Mare de Déu d'agost Catalunya s'engalana de Festa Major. Més enllà de la de Gràcia, per molt que any rere any sigui l'única que és notícia al TN de TV3 -per personal de vacances del mitjà i per proximitat, potser?-, l'ocasió festiva d'avui ens permet l'oportunitat reposada per fer una reflexió. I és que en haver fet el tomb de l'any, que sembla reblat al moviment circular, en ple estiu, diu Pla que "a l'estiu les festes semblen més lluents que a l'hivern", retrobem, en l'esclat de la llum i la calor, la campaneria desfermada de la Festa Major. Un pensament excitant potser més lligat a una imatge estereotipada que no pas a una realitat crítica viscuda amb consciència.

Anys enrere, com que eren temps en què els nostres pobles i les nostres ciutats hi vivia una societat del tot identificable, qui més qui menys té el record acolorit de la Festa Major viscuda de petit i de més grandet, amb vivències col·lectives compartides, perquè és d'aquesta imatge de perfils molt definits que tenim la perspectiva de la Festa Major per antonomàsia, aquella, de fet, que retratava el disc de La Trinca, que ens introduïa en la moda de les retroaccions amb la voluntat de mantenir viva la tradició: gegants, autoritats, ofici, ballarugues, sardanes, envelats, dinar monstruós, cansament i cop de vent final. I les firetes, com la imatge de la màgia més fantàstica, per a aquella tendra canallona desavesada encara de televisió.

La Festa Major, però i també, s'identifica sensitivament. L'oli mal cremat de les xurreries, aquella metàl·lica de les firetes, d'olor, o aquella passada de caramel en l'aire de la tarda. Aquesta és la imatge infantil de la Festa Major. Una imatge exterioritzada, dinàmica i canviant, acolorida i sotraguejada de sorolls, d'olors i de llums. I hi ha també la imatge dels adults, possiblement feta d'una servitud a la canalla. Els pares la vivien més al nostre ritme que al seu, quan érem petits.

Avui, les xarxes i els mitjans digitals ens ho fan viure tot ben altrament. La Festa Major vol dir presència massiva, realitat social i tradició. I és que les festes d'un poble, com es fan i com es viuen, són el reconeixement de la seva personalitat, sempre que no siguin tallades pel mateix patró arreu. ¿Com podem pretendre que sigui autèntica una festa que no manté una tradició nascuda en el si del mateix poble? Potser aquest és el gran èxit de la de Gràcia!

Per això a l'hora de programar-la i de preparar-la, l'alegria que ens omple quan la vestim amb els nostres propis draps ens dóna més satisfacció que no pas la novetat que ve de fora. I potser per això caldria tornar a començar a relegar circuits comercials i fer que la festa sigui esforç de tothom, un fragment de la vida de cadascú posada al costat de la il·lusió dels altres. I és llavors quan tothom es retroba, quan amidem els mateixos valors: quan som capaços de descobrir què tenim i què sabem fer. I és que la Festa Major no és només rialles i música i gintònics a la fresca, que també. Però això n'és el resultat. La Festa Major per damunt de tot evidencia que aquella comunitat que la celebra és viva, perquè és participada. Per això està bé que ens la prenguem com un embriagador oblit de la quotidianitat. I l'endemà no passa res, tornem a la feina, veiem que el solc encara hi és i que els viaranys no s'han esborrat. I a esperar-ne una altra...!