Cada estiu el país s'inunda de festivals musicals, i enguany aquesta aposta de la indústria del directe ha assolit de nou xifres històriques. La certa recuperació de la crisi ha provocat que la gent jove –que és el públic majoritari dels festivals i macrofestivals– hagi estalviat per assistir a esdeveniments que, més enllà de les actuacions, es converteixen cada vegada més en un acte social i, també polític. Les darreres edicions del Canet Rock, el Clòwnia, el Vida, o fins i tot el Primavera Sound i el Sónar, més enllà de l'èxit de públic i la programació musical, també s'han tenyit de groc a favor de l'alliberament dels presos i exiliats polítics i de reivindicacions en defensa de la llibertat d'expressió.

La combinació de música i política ha estat un fet habitual en la història dels festivals del país. Just fa quatre dècades de la darrera edició d'un dels fets més importants en el camp de la mobilització popular als Països Catalans, les Sis Hores de Cançó a Canet. Es van celebrar vuit edicions entre 1971 i 1978, i més de dues-centes mil persones van anar al festival erigit com a símbol de llibertat i de reivindicació de la democràcia en temps de Transició. El certamen va ser impulsat pel grup Pioners de Canet de Mar, al capdavant del qual hi havia el periodista Joan Ramon Mainat, i a partir de la quarta edició –traslladada al mític Pla d'en Sala on es va celebrar posteriorment el Canet Rock (1975-78) i l'actual versió actualitzada del festival– se'n va fer càrrec també l'empresa de La Trinca Pebrots Enterprises.

La gran projecció del Canet Cançó va ser esdevenir una multitudinària festa democràtica on es reflectien els anhels de llibertat de tot un poble. Tal com relata Mainat amb tota mena de detalls al llibre-crònica Canet, 36 hores de cançó i llibertat (Edinform, 1976), al marge de l'indubtable interès que va despertar el cartell musical el certamen va adquirir una transcendència política o sociològica de gran magnitud. El festival va reunir els grans de la Nova Cançó, Ovidi Montllor hi va actuar totes les edicions i també hi van passar Lluís Llach, Raimon, La Trinca, Pere Tapias, Pi de la Serra, Marina Rossell, Toti Soler, Pau Riba, etc. I, al mateix temps, va ser el caldo de cultiu per a desenes d'organitzacions polítiques i sindicals –llavors encara il·legals–, vingudes d'arreu del país i de la resta de l'Estat, en una confluència de la Marxa per la Llibertat, Cultura en Ruta d'Òmnium Cultural i l'onejar lliure de les primeres estelades al vent.

L'edició de Sis Hores de 1976, amb 60.000 espectadors, va ser la més popular i provocar una multa de 2 milions de pessetes per sedició. La història repressora de l'Estat es repeteix de manera implacable, demostrant una vegada i una altra que l'ombra i les urpes del franquisme –tot i la mort del dictador– segueixen ben presents. Els reductes feixistes atrinxerats a les estructures de l'Estat van intentar impedir la celebració del festival i van iniciar la seva persecució acusant els promotors d'alteració de l'ordre públic, amb actes contraris a la moral i decència pública, amb banderes i símbols il·legals i propaganda clandestina. En definitiva, els fets exposats, amb un relat inventat en bona part per la Guàrdia Civil, van ser considerats pel Ministerio del Interior (dirigit per Rodolfo Martín Villa) constitutius de delicte de propagació i provocació de subversió aplicant els vestigis de l'anomenada llei antiterrorista.

La resposta de la societat catalana ha estat sempre immediata i de solidaritat amb els demòcratres acusats injustament d'exercir la llibertat. L'any 1976, l'amenaça de l'Estat a les Sis Hores de Cançó van ser respostes de manera immediata per manifestos i adhesions dels músics, els actors i els periodistes. I, així, mateix es va obrir una subscripció popular i cantants com Oriol Tramvia es van oferir a fer recitals per recaptar els diners necessaris per cobrir l'import. Al cap d'un any, un comunicat del Govern Civil anul·lava la multa gràcies a la Llei d'Amnistia del 15 d'octubre de 1977. La Trinca va fer públic un comunicat en què advertia que continuarien "fent cançons i cantant –si ens ho permeten– mentre esperem que la democràcia vingui com una exigència del poble i no com un regal del govern".

El fenomen de la Cançó i la música popular al nostre país ha anat sempre lligat a les implicacions polítiques. Per això, ni les Sis Hores ni els festivals actuals no es poden afrontar des d'un punt de vista estrictament musical. Com tampoc el cas del raper Valtonyc, per posar un altre exemple ben latent de la manca de llibertat d'expressió. És en aquest marc de celebració dels 40 anys de la darrera edició de les Sis Hores de Canet, que aquest mes s'ha presentat una nova edició ampliada i actualitzada del llibre de Joan Ramon Mainat a càrrec de Carles Sáiz i Xiqués i Joaquim Vilarnau, Canet, 36 (+12) hores de Cançó i llibertat (Grup Enderrock Edicions), presentada amb el suport del germà de l'autor, l'ex-trincaire Josep Maria Mainat. Quatre dècades més tard, la història del país ens demostra que música i política sempre han estat unides, i sempre a favor de la democràcia i la llibertat.