Podria escriure un manual sobre com s'han de tractar els adolescents. En corren un parell per casa, m'interessa molt l'educació i encara conservo cert sentit comú. Segurament, les reflexions que jo pogués escriure en aquest llibre hipotètic s'acostarien bastant al que opinen els experts del tema que en tenen una bona visió global.

Però, de portes endins, no sempre tracto els adolescents com ho hauria de fer. Ni tan sols els tracto de la manera més efectiva per preservar la salut mental (la seva i la de la mare que els va parir). Els adolescents que porten el meu cognom i la meva sang els conec massa i me'ls estimo massa, i ells saben massa bé quins botons han de prémer per aconseguir que jo perdi els nervis, la paciència i les bones maneres.

Conèixer les interioritats d'una cosa o d'una persona no garanteix que sapiguem vetllar per aquella cosa o per aquella persona. Sovint l'excés de coneixement és un obstacle, perquè ens podem encallar en petiteses que des de fora amb prou feines es veuen ni es noten ni fan nosa.

Podria tenir l'oportunitat de mirar-me el procés sobiranista de ben a prop: estic rodejada de periodistes i polítics que em sabrien descriure cada badall dels qui es tanquen en despatxos per intentar consensuar (o no) quin serà el pas següent. Però he decidit agafar distància del dia a dia i del minut a minut. Em resisteixo a llegir-ne la lletra petita perquè no en vull perdre la lectura global.

No sé si aquesta actitud és recomanable, però a mi m'està anant bé. D'una banda, perquè si m'ho miro una mica de lluny, és evident que ressalten més els avenços que els entrebancs. Fa quatre dies érem on érem i avui som on som: això és irrefutable. D'altra banda, perquè si començo a escoltar els que estan emprenyats amb aquell i els que se senten traïts per aquell altre, entraré en la lògica dels seus raonaments (sospitosament semblants, em temo, als que esgrimeixen els adolescents amb les hormones alterades) i perdré la perspectiva que en tinc ara.

I la perspectiva que ens tinc ara és la que més s'acosta, crec, a la de la majoria de ciutadans del país. Uns ciutadans que ens posarem la samarreta groga (o vermella o verda o de color catxumbo) tantes vegades com calgui i farem tantes manifestacions-mosaics-tombarelles-nounouenes com calguin, però que encara no entenem què coi ha passat de tan greu i tan determinant perquè de cop i volta s'hagi esmicolat aquella unitat que ens feia creure que seríem capaços d'afrontar amb maduresa el repte immens de trencar amb l'estat espanyol per construir-ne un de millor. Uns ciutadans que comencem a dubtar que els partits polítics ordinaris puguin assumir un desafiament extraordinari com el que tenim entre mans. Uns ciutadans que, per sort, estem curats d'espants: creiem en nosaltres i continuarem empenyent fins a la República i més enllà.