La mort de l'historiador Josep Fontana ha generat les habituals elegies i resums de la seva vida i la seva obra, alguns més de compromís i altres més compromesos, treballats i seriosos. Lògic i merescut. I no només perquè Fontana ha estat un savi i un referent de la investigació històrica, sinó perquè el seu treball hauria de formar part del cos intel·lectual de la nostra societat per ajudar-nos a fer-la millor. Que, no per casualitat, és el que ell pensava que era la utilitat bàsica de la història. Voldria afegir-me als comentaristes recordant alguna de les seves teories que, formulades a finals del segle XX, semblen pensades per avui mateix.

Fontana va ser el principal divulgador, dèiem, de la tesi d'una historiografia que busca analitzar el passat per entendre el present. Un dels seus llibres fonamentals es diu gairebé així: Història, anàlisi del passat i projecte social. Segons aquesta idea, la història no és un divertiment de friquis apassionats de la memorització de dades o jugadors compulsius de trivial, sinó una cosa molt més vinculada amb la nostra vida quotidiana i amb el nostre entorn actual. El que ens passa ara té molt a veure amb el que va passar abans.

Però si ens quedem aquí, correm el perill que el present acabi sent explicat pels qui tenen la capacitat de controlar què i com s'estudia, quins fets es destaquen com a rellevants i quins altres s'amaguen o es menystenen. A la pràctica, seran les classes dominants les que imposaran la seva lectura de la història per justificar la situació actual. I això és precisament el que passa habitualment. La història, més que explicar el present, acaba sent utilitzada per justificar-lo i donar-lo com a inevitable. Hi ha una lectura única de la història, i és la que imposen les elits. En el cas d'elits enfrontades, ni que sigui momentàniament, cadascuna ven la seva versió particular de la història, totes igualment simplificadores.

Per això Fontana va més enllà de la seva primera tesi, i uns quants anys després proposa una nova manera d'estudiar la història, una lectura que no sigui lineal -un fet porta a un altre fins a un present indiscutible-, sinó que tingui en compte la complexitat i la diversitat de les societats humanes. I que no utilitzi els fets com a peces d'un puzle -la imatge és d'ell- que ha d'encaixar en una figura prefixada, sinó al revés. La història que proposa Fontana, i altres historiadors amb ell, no presta atenció només als projectes que van tenir èxit sinó també als que van fracassar, perquè aquells fracassos probablement també van deixar la seva petjada en el futur. Fontana es recolza en el pensador Walter Benjamin quan advertia que "la celebració o l'apologia s'esforcen a ocultar els moments revolucionaris en el curs de la història". És a dir, quan les elits marquen unes dates per celebrar estan posant en relleu uns fets que els convenen i ocultant-ne els que els contradiuen. Això ho han fet sempre, i ho han fet totes, sense excepció.

Per reflexions com aquestes podem definir Josep Fontana com un intel·lectual compromès amb el seu temps, encara que la seva matèria d'estudi fos el passat. Un pensador inquiet fins a l'últim moment. Una consciència crítica que perdem en un moment en què n'estem francament necessitats.