En aquests dies convulsos no ens atrevim a apartar els ulls de les pantalles. Estem en connexió permanent amb les notícies, les xarxes, els amics. La vida va fent tímidament, fem les tasques imprescindibles, anem tirant com zombis, amb el cap en un altre lloc. De tant en tant llegim algun titular tan escandalós que ens exclamem més fort del compte i els companys de metro o de tren obren uns ulls com unes taronges, demanant què ha passat sense gosar dir res. El meu crit quan vaig llegir dimecres que ens havia de salvar el clero va ser espectacular.

No sé de qui ha estat la idea brillant que un abat i un bisbe eren grans eleccions per mediar enre els governs català i espanyol. Tampoc no sé què han de «mediar» quan les posicions de les parts semblen irreconciliables, i n’hi ha una que ha rebutjat sistemàticament el diàleg. Com es pot mediar entre dues parts amb forces tan desiguals, amb actituds tan diferents? Com es pot mediar després de les barbaritats de l’1 d’octubre?

En tot cas, és un toc d’atenció (i una baixada dràstica a la realitat) per als que pensàvem que per fi els polítics havien entès que és el poble qui els mana a ells, i no al contrari. De cop, després de passar hores protegint els col·legis electorals (en què alguns hi van rebre fort) i encara més hores manifestant-nos per la democràcia i la llibertat, a algú se li acut que és bona idea avisar dos capellans perquè facin de mediadors, sense demanar l’opinió dels que ens estem deixant la pell perquè tot plegat tiri endavant: la gent «normal» (sense ànim d’ofendre ningú).

No sé per què esperen que acceptem aquesta mediació. Més enllà de la vàlua que puguin tenir aquestes dues persones concretes, tornen a ser dos homes més aviat grans, d’un cert estatus, i a sobre representants clau d’una organització, l’església catòlica, que es caracteritza per la discriminació per raó de gènere, orientació sexual i identitats de gènere no normatives, i pels seus valors contraris a la llibertat sexual.

Els que ja ens sentíem de ple al segle XXI, lluitant de costat amb molta gent que no pensa ben bé com nosaltres, però amb qui tenim ganes de parlar i decidir un país nou, ens hem trobat de cop segles enrere. Què vol dir, ficar-hi l’església pel mig? No hi ha altres mediadors (preferiblement, no sempre homes, no sempre blancs, no sempre de classe mitjana-alta) laics amb qui ens puguem sentir tots més còmodes?

Un dels encerts de posar Puigdemont al capdavant d’aquest govern excepcional va ser que molta gent que no l’hauria votat mai podia sentir-se relativament còmoda amb el seu tarannà: una persona tranquil·la, ferma però no autoritària, que és fàcil de creure que vulgui dialogar i fins i tot cedir alguna vegada, si convé al bé comú. Molt diferent de Mas, i certament a les antípodes de Rajoy.

Triar com a mediadors dos representants de l’església tradicional, en canvi, ens fa sentir exclosos no només als ateus, als practicants d’altres religions i als que, per la nostra orientació sexual o la nostra militància feminista no ens en podem sentir més lluny. També posa en perill la utopia d’una república laica, en què l’església ocupi el lloc que li pertoca i deixi de comptar amb un poder polític impropi dels temps que vivim.

Si algú es pensa que ens empassarem el gripau, s’equivoca. Si no hi ha una rectificació aviat, sortirem al carrer com hem fet tantes vegades a cridar "fora rosaris dels nostres ovaris", amb una diferència: ara sabem el poder que tenim, ara sabem que som moltes, ara sabem que no ens poden fer callar ni a cops. Que es preparin: el col·legi on he passat el cap de setmana estava a vessar de gent jove, de gent gran, de gent de totes menes, amb molt poques intencions de tornar enrere.