La precampanya de les eleccions espanyoles a Catalunya s'encavalca amb el mentrestant de la sentència del Tribunal Suprem. La previsió era que sortís la setmana que ve, però ara es rumoreja que ho farà el 14 d'octubre i hi ha qui, fins i tot, la situa després de les eleccions espanyoles del 10-N tot i que això faria necessàries vistes orals al Suprem per allargar la presó preventiva un cop complerts els dos anys de reclusió. Aquest mentrestant el marca la lamentable absència d'acord polític sobre quina resposta cal donar a la sentència més enllà de les manifestacions de rigor i, per tant, com es canalitza la indignació.

I la incògnita i la magnitud de la resposta, sumada a la necessitat de Pedro Sánchez de guanyar el frame Espanya pel novembre, ha fet que el govern espanyol incrementi el to de les amenaces. La llei de seguretat nacional, el 155 i els incidents d'execució del TC amb avisos personalitzats dels anys de Mariano Rajoy tornen a estar a l’ordre del dia. Les institucions catalanes són en el punt de mira, cosa que posa en relleu la seva importància política i simbòlica, per més que els partidaris del "com pitjor, millor" les intentin presentar com una rampoina autonòmica de la qual ara seria millor prescindir-ne.  

Les eleccions del 10 de novembre, a més de desbloquejar o no la política espanyola i donar més o menys força a les formacions independentistes, ens hauran d'ajudar a aclarir algunes incògnites que afecten els espais polítics centrals del país amb la mirada posada a les pròximes eleccions al Parlament. Vegem-les, perquè ningú té una perspectiva clara.

ERC posa, de nou, a prova la seva proposta de crear un escenari de diàleg amb el govern espanyol. Oriol Junqueras i Gabriel Rufián van guanyar les darreres eleccions superant el que vaticinaven les enquestes, però ara es presenten amb una dificultat afegida, que és que la seva proposta de mà estesa a Pedro Sánchez no ha funcionat. No només això, sinó que el president espanyol, amb la seva mà dura amb els independentistes per seduir votants de Cs i mirar-hi de pactar, deixa en evidència els republicans, que per ara no han patit sotracs interns malgrat els efectes de la repressió. Necessiten que les urnes validin el camí emprès del "possibilisme" i trobar el to per no passar per més innocents del que són.

Junts per Catalunya ha fet alguns canvis a les seves llistes i, en l'intent d’ampliar la seva base electoral, han incorporat Roger Español per evitar una fuga de vots a la CUP i al moviment Primàries, que també provarà sort a les espanyoles. Laura Borràs no s'aparta de la unilateralitat formal. La candidata parteix d'un resultat mínim –va passar de 8 a 7 escons– però que no va ser mal rebut a l’abril, contràriament al que li va passar a Elsa Artadi, que va perdre la meitat dels regidors que tenia a Barcelona. Borràs té aspiracions de cara a la Generalitat i, enmig de la complicada refundació de l'espai postconvergent i els equilibris entre el PDECat, els independents de JxCat i la Crida, tampoc es pot permetre un mal resultat.   

La CUP es presenta per primer cop a les espanyoles. Ho va decidir per 30 vots contra 29 al seu consell polític en una decisió rebuda com un triomf per Poble Lliure –que, si no se'n sortia, ja tenia a punt un nou Front Republicà sense Albano Dante Fachin com a cap de llista– i per tots els anticapitalistes partidaris d'una acció més decidida a les institucions. La CUP vol ser al Congrés després del seu fracàs a les municipals –no va sumar cap nova alcaldia important i va desaparèixer a Barcelona, Lleida o Terrassa– i havent passat de puntetes, si més no de portes enfora, sobre què va fallar perquè el projecte municipalista, el seu cor polític, fes aigües. El repte, si aconsegueixen representació, és treure rèdit d'una presència que difícilment passarà de ser testimonial. Ni la CUP podrà bloquejar res -Espanya té sobrada capacitat de fer-s'ho tota sola, tal com ha demostrat amb quatre eleccions en quatre anys- ni ho podrà fer el moviment Primàries, que ho prova després del decebedor resultat de Jordi Graupera a Barcelona. Cap de les cares mediàtiques del moviment impulsat per l'ANC s'ha atrevit a fer el pas davant una perspectiva gairebé impossible. El perill que uns i altres s'anul·lin buscant l'independentista enfadat és, de nou, evident.

Està per resoldre encara la incògnita de si es presentarà per Barcelona Íñigo Errejón i amb quin cap de llista, però si ho acaba fent la banyada al projecte dels comuns pot ser definitiva. Ja està tocat després d'unes municipals en les quals també va recular, amb Ada Colau debilitada i condicionada pel projecte conservador del PSC a l'Ajuntament, i pel fet que Pablo Iglesias hagi fracassat en l'intent de formar govern. El partit no ha quallat i una nova reculada a les eleccions espanyoles els situaria definitivament en els guarismes d'ICV.

I finalment el PSC. Miquel Iceta ha decidit no desentonar. En l'anterior campanya va abonar la idea de l'indult i també va admetre que si el 65% dels catalans ho volia, s'havia de poder celebrar un referèndum. Ara, assenteix quan Sánchez amenaça. Ha lligat la seva sort i la del socialisme català a la de Sánchez però és conscient que la mà dura i un pacte amb Cs no serà entès per part del seu electorat i per molts dels votants que aspira a recuperar. El PSC que reclamava i acompanyava el diàleg, propulsat per Sánchez prometent un govern d'esquerres, va fer bona collita a les generals i a les municipals. I el premi es va traduir en l'entrada a molts governs i pactes com el de la Diputació de Barcelona. No desmarcar-se del PSOE el pot tornar a arraconar.

Eren, clarament, unes eleccions que ningú volia.