Guardia nacional levantó la cabeza de Luis y nos la enseñó, chorreando sangre. 

 

El ejército de los Sonámbulos, Wu Ming

 

 

L'anunci de la marxa del rei emèrit Joan Carles I ha suposat un impacte a l’opinió pública d’arreu de l’Estat. L’evidència que Joan Carles fuig, s’escapa de la justícia, amb la connivència de, com a mínim, part de l’executiu és un escàndol que conviu amb el gest de l’hereu que tracta d’erigir-se com un puntal de la monarquia parlamentària i que la mateixa part de l’executiu acompanya. Tant Pedro Sánchez com Felip VI donen un missatge d’haver fet fora la poma podrida del rei emèrit, tractant de protegir la institució monàrquica de la crisi de legitimitat que la fugida aguditza.

 

No obstant això, és evident que la monarquia borbònica espanyola és una institució que, per una banda, és restaurada pel dictador i, per tant, és part imprescindible d’una transició mal girbada que mai ha fet net ni amb els responsables de la dictadura ni amb els bocins que encara cuegen a la cultura jurídica i a alguns alts càrrecs de les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. Per altra banda, també és epicentre d’escàndols de corrupció barrejats amb missions diplomàtiques de representació institucional. La poma podrida és, per tant, un intent més aviat pueril de presentar la institució al marge de les dinàmiques del rei.

 

 

Més enllà de la trajectòria històrica, la marxa – fugida consentida al mes d’agost – contribueix a fer més grossa l’esquerda de la legitimitat al règim – que no viabilitat material, que la transcendència de la fita no ens faci errar en l’anàlisi ni confondre l’oremus -. 

 

És evident que l’emèrit marxa per la pressió política, social i mediàtica d’esclariment dels presumptes casos de corrupció, i que això contribueix a debilitar la institució monàrquica i, en detriment, el pacte del 78. De fet, Pedro Sánchez a la compareixença de premsa posterior, va repetir diverses vegades que el pacte de la transició no estava en perill. 

 

I per la seva banda, la Casa Reial emet un comunicat on tracta de circumscriure el fet en un àmbit familiar, en què el pare marxa per a no fer més mal al fill, com si, tal com afirmava Pérez Royo, allò de la família reial pogués ser un tema d’intimitat domèstica i no un assumpte d’estat.

 

Per tant, un element més de desgast d’un estat demofòbic amb una transició democràtica pendent – de mica en mica s’omple la pica -, però alhora una gestió de tancament de files. És evident que allò que en diuen deep state i que ja està emancipat del govern de torn que ocupi la Moncloa – tribunals, alts càrrecs, poders fàctics amb interessos d’estabilitat per a no modificar l’statu quo i el repartiment de cartes – farà mans i mànigues per a sostenir la monarquia parlamentària i evitar una altra crisi mentre el PIB cau quasi 18 punts. És possible veure, fins i tot, un escarafall a Joan Carles I si el souflé puja gaire, però sembla ara com ara impossible ni pel PSOE un gest democràtic com el de posar a decisió de la població de l’Estat si es vol una monarquia o una república, ja que això seria qüestionar un dels elements fonamentals de l’actual disposició dels poders a l’Estat: la monarquia i els interessos i capitals que hi ha al voltant com una de les peces que mantenen i tenen contenta a la vella guàrdia – simbòlicament i material.

 

 

Que l’independentisme català és profundament republicà és una obvietat, fonamentada històricament i políticament. Ara bé, la pregunta és, quin paper ha de tenir l’independentisme català per aprofitar la crisi que ha provocat Joan Carles I de tal manera que contribueixi a debilitar al règim però que no suposi una legitimació del marc espanyol com a escenari per a un futur democràtic?

 

Per una banda és evident que reforçar la crítica a la monarquia, a la gestió del govern espanyol i a la responsabilitat del PSOE –i el paper quasi irrellevant al que han relegat a Podemos– en la salvaguarda de la monarquia és positiu per a l’independentisme, ja que contribueix a deslegitimar el marc de l’Estat com a escenari democràtic possible.

 

Per altra banda, des de l’independentisme d’esquerres la solució s’ha d’ubicar al dret a l’autodeterminació i, per tant, llançar-se a la defensa d’un possible referèndum sobre la monarquia pot fer desviar esforços i escenaris de futur. Sembla clar que un Estat espanyol només sense la Monarquia, que fes un recanvi cap a una República espanyola sense qüestionar cap altre pilar del règim que l’ha sostingut, continuaria arrossegant el model oligàrquic i centralista i no suposaria, per tant, un far democràtic on dipositar esperances polítiques de futur.

 

Ara bé, per experiència de l’1-O i del 3-O, és també una evidència que no és viable qüestionar l’Estat només des del Principat, que ens cal un marc de Països Catalans i que també és imprescindible que s’obrin més focus arreu de l’Estat. Així doncs, l’independentisme català haurà de fer gala del seu republicanisme històric i posar més llenya al foc a la crisi de règim, sense renunciar a la capacitat de seducció política d’aquells que no formen part del 50% impertèrrit de la proposta independentista. República sí, sempre, però catalana, com a única garantia de generar un nou pacte institucional que garanteixi que ni s’arrosseguen fantasmes de la dictadura, ni oligarquies inamovibles.

I per acabar una altra evidència: la consecució del dret a l’autodeterminació de les catalanes, i per tant la república catalana és un dels vectors de pressió al règim que contribueix, sense cap dubte, a la democratització de la resta de l’Estat, ja que qüestiona no només la institució monàrquica, sinó el règim al complet, des del café para todos fins a les clavegueres mai obertes d’un estat demofòbic que enalteix la unitat com a garantia sine qua non de la seva existència.