El 27 d’octubre quedava congelat, com Walt Disney, el text votat pel Parlament de Catalunya pel qual es constituïa la República catalana, com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social, i es disposava l’entrada en vigor de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. Se suposa que aquest congelament es devia al fet que no existien les condicions suficients i necessàries per a materialitzar-ho. Com en el cas de Walt Disney, calia en tot cas esperar condicions més favorables.

El full de ruta, per tant, ja el tenim: consisteix en anar repassant tot allò que es disposava a la Declaració d’Independència i assegurar-ne, amb més garanties d’èxit, la seva materialització. Com per exemple, “iniciar el procés constituent, democràtic, de base ciutadana, transversal, participatiu i vinculant”. O bé “afirmar la voluntat d’obrir negociacions amb l’estat espanyol, sense condicionants previs, adreçades a establir un règim de col·laboració en benefici de les dues parts. Les negociacions hauran de ser, necessàriament, en peu d’igualtat” (res a veure amb l’espectacle vergonyant que estem veient aquests dies intercanviant “gestos amb els presoners” amb l’aprovació d’uns comptes pressupostaris). O bé “posar en coneixement de la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea la constitució de la República catalana i la proposta de negociacions amb l’estat espanyol”, i al mateix temps “instar a la comunitat internacional i les autoritats de la Unió Europea a intervenir per aturar la violació de drets civils i polítics en curs, i a fer el seguiment del procés negociador amb l’Estat espanyol i ser-ne testimonis”.

Tot això es pot reprendre, o continuar, si es vol que hi hagi una solució de continuïtat per al “procés”: a banda que seria complir allò que es va votar, seria l’únic estil de fer les coses que ens posaria en un veritable “postautonomisme”. La resta és buscar excuses. No es complien els condicions? D’acord: treballem de debò perquè es compleixin. De fet, les condicions les fem nosaltres. Nosaltres som l’atmosfera, nosaltres som el “momentum”. Nosaltres som el vent.

La penúltima clàusula ho resumia tot: "INSTEM al Govern de la Generalitat a adoptar les mesures necessàries per fer possible la plena efectivitat d’aquesta Declaració d’independència i de les previsions de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República”. Es tracta d’això, només d’això, no busquin cap altre full de ruta. Se’l van marcar els mateixos grups polítics votant-ho en l’hemicicle, és un text polític, tant se val ara mateix si és o no és jurídic: és vinculant. Com el referèndum de l’1-O, que encara ens vincula a tots. El text del 27 d’octubre vincula políticament tots els actors del moviment independentista que es trobaven al Parlament aquell dia,  els vincula en paraules i els vincula en fets. Dir, declarar, és un fet. Les paraules són fets. Qualsevol cosa que se surti d’aquesta declaració d’intencions no reeixida, però votada i fins i tot refrendada per les votacions del 21 de desembre i pels programes electorals que així ho disposaven (llegeixin-los també), seria un frau però seria una cosa encara pitjor: seria inútil, infèrtil, ineficaç.

Quan s’ha arribat fins aquí, i sé molt bé com de difícil i dolorós ha estat arribar fins aquí, és impossible argumentar cap guió alternatiu. No es tracta tant, doncs, com proposa l’ANC, de publicar el text al DOGC (o no només): també hi ha lleis que s’aproven i que s’incompleixen. Es tracta de materialitzar de la manera més eficaç possible aquestes disposicions, i de fer que tota la tasca política, parlamentària o governamental doni mostres d’encaminar-s’hi de forma incontestable. Busquin el remei per a Walt Disney: finançament, política internacional, ordre públic, control de territori, estructures, etcètera. I si realment són coses impossibles d’obtenir abans de ser un estat, doncs aleshores publicació al DOGC i a aguantar la tempesta. A les institucions i al carrer. Si cal, convocant eleccions el mateix dia per a refrendar la decisió: però, aquest cop, a aguantar. Perquè només ha de quedar clara una cosa: votant aquell text, l’independentisme es condemnava. Es quedava sense excuses per a desviar-se’n. És el full de ruta de tot polític independentista que vulgui tenir algun futur i alguna credibilitat. I sí, podem esperar. Però de cap manera esperarem asseguts.