El primer pas és assumir que es tracta d'un problema d'addicció, però qui es pot resistir a repetir moments plaents? La cosa va del funeral de Ciutadans, oficiat dissabte passat en el míting central al Fòrum, amb amics i familiars que feia temps que no compartien conversa, tots més resignats que colpits per una defunció anunciada abans que el poble es pronunciï diumenge, 12 de maig. Es tracta de tornar al lloc dels fets i rebuscar en les paraules per entendre què ha deixat en herència el difunt, vetllat fins al final al darrer moment pels més propers. Una trobada amb regust de tristesa continguda pels més afligits, però també amb espais per a l'alegria dels més optimistes, perquè els comiats anunciats són més fàcils de digerir si s'hi posa bona voluntat.
Sense embrutar la figura de David Carr, un dels pocs valents capaç de fondejar en el periodisme autobiogràfic amb dignitat per relatar una vida quasi corcada per les drogues, podríem convenir que la vetlla de Ciutadans de dissabte passat li hauria resultat un paisatge familiar. Carr hi entenia d'addiccions fortes -i la fidelitat a la formació taronja és droga dura- i no era un qualsevol en això del periodisme. En aquesta humil tribuna ens animem a pensar que no hauria deixat passar l'oportunitat per reenganxar-se a un adeu com aquest si n'hagués tingut l'oportunitat, per retratar conductes i entendre motivacions.
Ens disposem a fer, doncs, un tribut a la lectura de La noche de la pistola (editat en castellà per Libros del KO), l'obra magna de Carr. I, conduïts per la memòria edulcorada d'un dissabte de maig de feina agradable, tornem a la intervenció d'Arcadi Espada al míting central de Ciutadans, un discurs per satisfer la vanitat del convidat. Entre familiars i amics congregats al funeral, Espada va pronunciar una reflexió més precisa que les repetides prèdiques a posar fi al nacionalisme. El nacionalisme català, és clar. "El naixement de Ciutadans, inclús el seu desastre, el seu drama, té a veure amb una funció de fusible que ha complert", va dir qui va ser un dels fundadors del partit per lloar l'obra del difunt.
Espada no s'equivocava, per molt que el moment perseguís elevar la glòria de l'homenatjat més que no pas dibuixar el següent pas del combat a la Catalunya nació. Perquè els qui van parir Ciutadans no pensaven en la seva mort a la majoria d'edat -18 anys acabats de complir-, però sí que s'imaginaven que la irrupció de la criatura i la posterior consolidació contribuiria a canviar el paisatge de la política catalana. Era un projecte engendrat per a l'erosió més que per a la proposta, certesa certificada en la nit de més eufòria, quan la victòria electoral amb 36 diputats de l'hivern de 2017 només va valer per marcar l'inici del declivi en lloc de discutir l'hegemonia al sobiranisme. Ciutadans mai va tenir res a proposar per repensar el país, es tractava d'inocular el virus de la discòrdia, cap de tan lesiu com el que va escampar per l'escola catalana. Una irresponsabilitat manifesta en temps de regressió de l'ús social de la llengua.
El que festejaven Espada i els seus amics davant la imminència del final del seu partit és que la Catalunya fotografiada en l'adeu de Ciutadans no els és aliena. Perquè Espada i els seus amics poden pensar que, amb l'artefacte polític que van alimentar, han trastocat òrbites d'adversaris i han obert la veda a noves aparicions de l'espanyolisme més ranci.
I deuen pensar que, malgrat l'animadversió dispensada al socialisme català, han aconseguit que la queixalada que els ha fet el PSC sigui d'indigestió tardana, perquè ha conduït el partit de Salvador Illa cap a l'ordre constitucionalista en lloc de retenir-lo en l'imaginari del catalanisme progressista que s'associava a Pasqual Maragall. I també es deuen congratular d'haver transformat el tauler parlamentari, cada cop amb més carregat d'expressions polítiques influïdes per l'eix gravitatori de Madrid. I, a l'hora d'escriure l'epitafi de diumenge, pensaran que fer de fusible -com deia Espada- haurà valgut finalment la pena. Sense penedir-se del mal fet. Al contrari del que va fer Carr, que ja curat de mals, va tornar al lloc dels fets per redimir-se d'una vida recorreguda per l'abisme del dolor propi i el dany causat.