El discurs dels partidaris que Catalunya continuï depenent d’Espanya i, per tant, que no tingui la darrera paraula sobre el seu present i el seu futur, es basa en un ús patrimonial i restrictiu de la idea de democràcia, segons el qual figura que els demòcrates són els que ens neguen el dret a votar i, contràriament, els adversaris de la democràcia són aquells que volen posar les urnes perquè els ciutadans votem i expressem la nostra opinió sobre el nostre futur i no sobre el futur dels altres. Hi ha un ús pervers de les paraules i els conceptes, així com una hipocresia maldestra a l’hora de defensar les posicions anticatalanes, amb una utilització tan perversa de les paraules que supera amb escreix el joc dels disbarats. Així, crida l’atenció com les forces polítiques contràries al referèndum s’esquincen les vestidures pel fet que el Parlament hagi adoptat un sistema de tramitació parlamentària excepcional. La protesta podria tenir trellat, si no fos que aquest mateix sistema l’utilitzen també les corts espanyoles, el Parlament Europeu i catorze dels disset parlaments autònoms que hi ha a l’estat espanyol. Aquesta impostura farisaica posa al descobert com, en realitat, aquells que no volen que votem, perquè prefereixen que Espanya continuï decidint per nosaltres, no estan pròpiament en contra d’un procediment que utilitza tothom en les seves respectives cambres parlamentàries, sinó en contra de l’objectiu pel qual han suposat que s’ha fet la reforma del reglament del Parlament. Menteixen, doncs, quan diuen que el problema és el mètode -que també hauria de ser-ho quan ells l’empren en altres parlaments- sinó la finalitat per a la qual la reforma en qüestió serà utilitzada i que permetrà la convocatòria oficial i legal del referèndum d’autodeterminació.

Bona part de la retòrica de les darreres setmanes s’ha basat en la reivindicació, en principi lògica i sensata, de reclamar totes les garanties democràtiques per a la celebració del referèndum per tal que, d’aquesta manera, reuneixi tots els requisits que el facin no sols legítim, sinó també legal, de manera que tranquil·litzi l’opinió pública nacional i internacional. És a dir, que hi hagi un cens electoral oficial, una junta electoral que funcioni amb normalitat com en qualsevol altra votació, que les meses es constitueixin amb ciutadans anònims per sorteig i en els col·legis electorals habituals i que es faci un recompte fiable dels vots, amb presència dels partidaris de les diferents opcions possibles. Però fan novament trampa en reclamar garanties a qui no correspon de donar-les. No és el govern català, sinó l’espanyol, l’únic que té els instruments imprescindibles per a donar la totalitat de garanties que es reclamen. En canvi, però, ningú no exigeix al govern d’Espanya, al seu president, a la seva vicepresidenta i a cadascun dels seus ministres i al seu delegat a Catalunya que assegurin totes les garanties imprescindibles per a un referèndum democràtic, ja que són ells els únics que poden fer-ho. Ben conscientment, s’adrecen al destinatari equivocat  -el Govern i el Parlament de Catalunya-, al qual carreguen tots els neulers de les possibles insuficiències. I saben, perfectament, que l’únic que pot donar les garanties no les donarà perquè no li convé, ja que no té por de la pregunta, sinó de la resposta afirmativa a la independència que puguin donar els catalans en referèndum.

Al mateix temps, desqualifiquen i desqualificaran l’índex de participació a la consulta, presentant-ho com un desinterès dels ciutadans per aquest tema, tot deslegitimant-ne, doncs, el resultat. Nou gest de cinisme professional, ja que els partits dependentistes criden els ciutadans a no participar en la votació i fan, per tant, boicot actiu al referèndum per a poder acusar de participació baixa, després, els partidaris del sí, potser en percentatges inferiors al 50% del cens electoral. En comptes d’assumir amb valentia la defensa pública de les seves posicions contràries a la independència, s’atrinxeren, covardament, en una crida a la no participació, incapaços de tenir el coratge democràtic de sotmetre la seva posició a consulta lliure per part dels ciutadans. Si tan segurs estan de l’hegemonia social del no a la independència, per què no són valents i accepten que sigui la gent qui ho decideixi, en comptes d’amagar-se rere el bloqueig actiu i el descrèdit constant del referèndum? Parlant de percentatges i participació baixa, no és sobrer de recordar que en el referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, el 18 de juny de 2006, la participació va ser del 48,85% del cens electoral i, en conseqüència, la majoria de catalans no va anar a votar i, això, no obstant, aquesta llei es troba en vigor.

D’altra banda, a la fase final dels processos d’emancipació nacional, les forces polítiques es comporten més d’acord amb el seu posicionament nacional que pròpiament de classe social o d’ideologia o, en tot cas, fan costat o bé al manteniment de la situació existent, sempre desfavorable als interessos de la nació sense estat, o bé s’esforcen per capgirar la situació. Dit d’altra manera, trobarem gent conservadora partidària de la independència i gent pretesament d’esquerres, revolucionària i tot, que sostindrà tot el contrari. El sentiment nacional pesen tant com el desig de canviar les coses o bé de no modificar la correlació de forces. És així que hom pot trobar forces d’esquerra revolucionària al costat de liberals, conservadors o democristians a favor de la independència, i socialistes o gent d’esquerra alternativa formant al costat del més carca, reaccionari i retrògrad que hom pugui trobar sota el sol d’Espanya. I, per damunt dels sentiments o els orígens, hi haurà catalans de dretes i d’esquerres que voldran continuant depenent d’Espanya perquè ells en surten beneficiats ja que pertanyen a les elits privilegiades (econòmiques, polítiques i mediàtiques) que fan negoci amb la dependència. Alhora, no seran pocs els ciutadans de cultura i sentiment espanyols que aniran a votar sí, des del convenciment que una Catalunya independent garantirà un futur de més qualitat de vida (material, democràtica i cultural) per a ells i els seus fills. Seran, justament, els mateixos que no treuen cap rèdit de la pertinença a Espanya, pel fet de no pertànyer a les seves elits extractives, i sí que pateixen en primera persona totes les adversitats de la dependència pel fet de viure i treballar a Catalunya, com d’altra banda la majoria d catalans.

El 1990, els parlamentaris contraris a la independència de Letònia van abandonar la cambra en el moment de la votació sobre aquesta matèria i Espanya va dir que mai no la reconeixeria. Avui, l’estat espanyol hi té una magnífica ambaixada, en un edifici cèntric de Riga. I, el 2008, quan el parlament de Kosovo va votar a favor que el futur del país fos independent -i no pas dependent de Sèrbia-, els diputats proserbis eren absents del parlament per no participar en la votació i desacreditar-ne així la decisió, tot intentant disminuir l’impacte internacional ocasionat per la victòria parlamentària de la proposta independentista. Els partits catalans que han fet i faran de serbis o de prorussos, doncs, no han inventat res. I avui, nou anys després d’haver-se proclamat independent de manera unilateral, Kosovo és reconegut per 111 dels 193 estats membres de ONU, llevat de Sèrbia, Rússia, Grècia, Romania, Espanya, Argentina, Brasil o Sud-àfrica, entre altres. El seu ha estat un camí difícil i les semblances amb Catalunya són escasses, però la tenacitat i la fermesa dels pobles en cerca de la seva llibertat nacional sempre acaben imposant-se a l’insult, al menyspreu, a l’amenaça i a l’ús fanàtic de la força, per insalvables que puguin semblar. Cal, finalment, no perdre de vista que exhibir els diputats banderes en un parlament, fer gestos de protesta amb les mans un grup de diputats o abandonar l’hemicicle, és un comportament absolutament marginal, indicatiu de la seva convicció de derrota parlamentària. És a dir, els que se’n van del Parlament per no haver de votar, o bé en protesten amb pràctiques d’impotència, expressen que actuen d’aquesta manera perquè, si voten, allò que ells defensen perd. Ras i curt, perquè són minoria enfront de la majoria parlamentària que vol i defensa una altra posició.. I ho saben...