Charles Fourier (1772-1837) fou el primer en utilitzar el terme garantisme; en la seva obra el conceptualitzava com un estadi previ al seu ideal de societat comunitària. El garantisme de l’autor tenia a veure amb una preocupació pel més dèbil que el portaria a plantejar la necessitat d’assegurar la seva subsistència bàsica. Durant els segles XIX i XX trobem vàries teoritzacions al voltant del concepte. En l’actualitat quan parlem de garantisme, sigui en l’àmbit acadèmic o polític, ens referim a quelcom divers al que proposava el filòsof francès. Apel·lem a dues accepcions relacionades però que és bo diferenciar: el garantisme penal-jurídic i el garantisme polític.

La primera troba com a punt màxim del seu desenvolupament els treballs de juristes progressistes que es duen a terme a l’Itàlia dels anys 70 en un context de proliferació de mesures antiterroristes que suposen una retallada de drets i llibertats. El seu exponent més important és Luigi Ferrajoli amb la seva obra Diritto e ragione. Teoria del garantismo penale. Aquesta corrent agafa com a banderes l’aposta pel dret penal mínim i la importància de limitar fortament el poder punitiu de l’estat mitjançant les garanties penals substancials i processals. Els fins de cap manera no justificarien els medis. Estirant el fil, la idea de la intervenció mínima va més enllà de l’àmbit penal i des d’un punt de vista garantista es considera que el dret ha de ser només l’últim recurs per resoldre determinats conflictes i problemes socials i polítics.

La segona, el garantisme polític, es materialitzaria en el constitucionalisme social de després de la Segona Guerra Mundial a l’Europa occidental. La memòria recent de l’holocaust, els feixismes i la violència al continent porta a la cerca de garanties pels drets civils i polítics. Es pren consciència de que el consens de masses no bastava per assegurar la qualitat democràtica d’un règim. Així doncs, no només és important el procediment d’elaboració de normes (que ho és) sinó també el contingut. A més, és absolutament necessari el respecte a les minories. D’aquesta concepció en deriven també les garanties de rigidesa de les constitucions: els procediments especials per a la revisió de les lleis fonamentals i el control per part de tribunals constitucionals.

Avui i aquí el garantisme continua dibuixant camí. Davant la judicialització de la política, reclama altres vies per resoldre un conflicte de base nacional-territorial que hi ha sobre la taula des de 2010 -quan s’experimenta una ruptura del model autonòmic. Més política i menys jutjats. I com no, denuncia qualsevol utilització política dels aparells de l’Estat. Davant la banalització de les garanties, sigui en la discussió sobre com ha de ser una consulta/referèndum o la introducció de modificacions al reglament del Parlament que limiten la deliberació, el garantisme aposta per no caure per una pendent relliscosa que suposi menys qualitat democràtica i menyspreu per les minories. El garantisme protegeix els mes febles, per això sempre ha molestat al poder perquè l’obliga a exercir les seves prerrogatives tenint en compte el conjunt de la ciutadania. Per això el garantisme ens ha fet, ens fa, millors com a societat.