La taula de diàleg és ara al centre del debat intern, intens i repetit que viu el bloc independentista. El darrer episodi -més que de pàgines viscudes caldria parlar de capítols previsibles-, ha estat el pols sobre l'inici del mecanisme institucional Així que ha transcendit que Moncloa ha proposat el dilluns 24 de febrer com a data d'inici de les reunions, des de l'entorn de la presidència de la Generalitat s'ha acusat a la Moncloa d'actuar de manera "unilateral". 

El calendari i la figura del mediador s'han convertit en elements de fricció entre les forces independentistes. Imprescindible el relator per a uns -JuntsxCat-, no tant per als altres -ERC-. També el calendari ha mostrat les diferències entre les dues formacions. Per als primers, no hi ha pressa a l'hora de començar a dialogar. Per als segons, no s'ha de perdre temps. D'una manera o una altra, l'independentisme no es cansa d'escenificar les seves diferències, ara a compte de la taula de diàleg. 

Només un càlcul curt de vista pot estar interessat en  allargar l'actual moment d'impàs. No és gens clar que el temps jugui a favor de l'independentisme. Ni a Catalunya, en vigílies d'una convocatòria electoral, ni a Espanya, amb una legislativa nova i un govern de coalició d'esquerres que, si és molt feble i no es consolida, pot culminar en una sortida política més conservadora. I si Pedro Sánchez es consolida i és més fort d'aquí un any, res garanteix que això hagi de beneficiar en res al sobiranisme. El moment per avançar, sigui molt o poc, és ara.  

Si de cas, posats a ser desconfiats, la taula de diàleg hauria de servir per escenificar més les contradiccions existents dins de l'Estat que no pas les que hi ha en el si de l'independentisme. En canvi, es pot donar la paradoxa que l'Estat acabi tenint el bloc republicà allí on el volia, dividit i desconcertat, tot i haver cedit amb un estri -la taula de diàleg bilateral- que l'independentisme havia exigit com a condició innegociable.