El gener del 2016 va aparèixer a les llibreries un dels millors llibres sobre periodisme esportiu que s'han publicat mai a l'Estat. Es tracta de Buenas noches y saludos cordiales (Roca Editorial), escrit per Vicente Ferrer Molina. S'hi repassa, sense edulcorar, la trajectòria de José María García, el professional de la informació més escoltat i més influent de les últimes dècades del segle passat. Des dels micròfons de la SER, d'Antena 3 Radio, de la COPE i d'Onda Cero va convertir-se en un personatge indispensable més enllà de l'esport -va narrar com es va viure el 23-F des de fora del Congrés dels Diputats- i va deixar petjada en la cultura popular amb expressions que ja són inesborrables.
Una d'elles, que fa de mal traduir al català, és abraçafaroles. Bàsicament, es tracta d'algú que fa la rosca a algú altre, generalment més poderós, per treure'n algun benefici. Un pilota, un llepaculs, per entendre'ns. És una expressió que sembla creada per definir Gianni Infantino, president de la FIFA, que s'ha doblegat davant Donald Trump per retirar la sanció contra Folarin Balogun, el millor jugador de la selecció dels EUA, per tal que estigui disponible en el partit contra Bèlgica de vuitens de final del Mundial. El president nord-americà va trucar Infantino per demanar-li que quedés sense efecte la targeta vermella, i el dirigent de la FIFA va considerar que era una bona idea adulterar la competició.
No sorprèn que Trump intenti adulterar una competició esportiva -si ha alterat l'ordre mundial basat en lleis i en diplomàcia, això de Balogun és un joc de nens-, ni tampoc que en tregui pit, perquè l'advocat Roy Cohn -el seu mentor- ja li va ensenyar fa dècades que la clau de l'èxit era reivindicar-se sempre com a guanyador. El que resulta decebedor és veure com el món del futbol sigui tan impúdic a l'hora de relacionar-se amb el poder. Perquè no es tracta de retirar una targeta vermella, sinó de permetre al país organitzador tenir un tracte de favor escandalós. Per què ho ha fet, Infantino? Per entusiasme? Per por a Trump? Per no perdre un càrrec que porta associat els privilegis més explícits?
Potser per tot a la vegada. Infantino -el clàssic home de mitjana edat que porta vestit blau marí amb vambes blanques, un outfit que normalment no fa preveure res de bo- ja va entregar un premi de la pau a Trump per fer-li passar la pena de no haver guanyat el Nobel -se'l va endur María Corina Machado, vetada com a successora de Nicolás Maduro- i, sempre que pot, intenta tenir-lo content. Segur que el veurem el 19 de juliol entregant la Copa del Món als guanyadors. Per sort, el futbol és un d'aquells esports en què hi ha tants elements imprevisibles que les sorpreses, sostingudes en el temps, són limitades. Ara bé: com el 2002 amb Corea del Sud, els Estats Units tenen cara de semifinalista.
El president del la FIFA, això sí, ha vist com la UEFA -en va ser secretari general fins fa deu anys; el gran públic el coneix perquè era l'encarregat de governar els sortejos de la Champions- protestava pel tracte de favor al país nord-americà. En un món normal, Bèlgica ni tan sols es presentaria a jugar contra els Estats Units, però hi ha tant en joc que ningú s'atrevirà mai a fer-ho. El cas de Bolagun i la trucada de Trump exemplifiquen a la perfecció com funcionen els mecanismes del poder quan es treu la careta: no ha passat res que no hagi passat en els últims dos mil anys -un líder mundial ha pressionat per obtenir un benefici concret-; la diferència està en què se'n pot vantar sense conseqüències.