"Para mí Portugal es España, y Cuba es España". L'ultranacionalisme de Girauta exemplifica molt bé l'actitud espanyola envers Gibraltar, Catalunya o qualsevol altre territori que des del govern de Madrid creguin que és de la seva propietat. Aquesta setmana s'ha votat al Parlament Europeu la resolució sobre el Brexit i la triple aliança PP-PSOE-C's està satisfeta de què Gibraltar ha estat ignorada i ni tan sols es reconeix que el 96% dels seus ciutadans volien seguir a la UE.

Que els socis europeus hagin consentit tal bestiesa només és mostra de la degradació que viu part de l'europeisme, disposat a ignorar 32.000 europeus a canvi del suport incondicional de Madrid a la línia política que decideixin ells en el Brexit.

En el millor estil de Margallo, l'unionisme ha repartit favors, amenaces i ha fet bona cara al què fes falta per a poder tenir aquesta pueril victòria en una qüestió d'orgull nacional. Se'ls nota la salivera només de pensar que recuperen el famós penyal.

A PP, PSOE o C's no els importa que Gibraltar votés en un 99% per ser britànica en el referèndum de l'any 2002, com tampoc els importa posar en risc la feina de part dels 10.000 andalusos que cada dia entren al penyal per treballar: Gibraltar es España. Aquests treballadors andalusos els importen tan poc que Margallo, fins i tot es vantava recentment de les cues que provoca Espanya a la duana per a perjudicar-los i "demostrar la capacitat d'Espanya per pressionar Gibraltar". El bullying com a estratègia per a convèncer els gibraltarenys d'esdevenir espanyols. Què podria sortir malament?

Malgrat tot, els gibraltarenys però no ens han de fer patir (gaire). Quan l'altre dia un quixotesc exministre britànic proposava fer servir la força per protegir Gibraltar d'Espanya, Theresa May –primera ministra britànica- va riure al ser preguntada per la qüestió. Theresa May sap que a l'Europa del 2017, la democràcia és més important que les fronteres muntades a base de guerres i matrimonis i que només caldrà organitzar un altre referèndum per a mantenir Gibraltar dins la Gran Bretanya amb el consentiment general.

Més en clau catalana, és per això que Rajoy té més por del referèndum que de l'independentisme. Rajoy sap que no importa si a Catalunya tenim una majoria justa o una majoria folgada per a la independència a les enquestes: com va passar amb l'Estatut mutilat pel TC, el pacte fiscal fallit o els intents de pactar el referèndum, a Madrid no importa quin estratosfèric % de suport tingui el sobiranisme per a rebutjar les seves aspiracions.

Per això el president Puigdemont ho va encertar de ple amb allò de "o referèndum o referèndum". Ha reduït el terreny de joc al partidisme i centrant el debat en el què realment importa: la sobirania de Catalunya. Cap diari internacional s'ha fet ressò de la pueril oferta de Rajoy i sembla que a l'exterior molts entenen que si Madrid no vol pactar un referèndum el xoc serà inevitable.

És molt indicatiu que mentre escric aquestes ratlles Francois Fillon, exprimer ministre francès i candidat de Els Republicans a la Presidència, digui sobre Catalunya "Em xoca que es negui totalment a un poble el dret a decidir". Sense la fermesa pel referèndum, aquestes declaracions de Fillon serien impensables. Si tot el Govern signa la convocatòria del referèndum arriscant col·lectivament la inhabilitació, el seu compromís polític i personal serà tan inequívoc que Rajoy i Soraya s'ho hauran de pensar dues vegades abans de retirar les urnes.

Qui sap, potser no trigarem a veure Girauta clamant amb irredemptisme que, com Portugal, Cuba o Gibraltar, "Cataluña es España". Seria bona senyal.